El sábado 7 de Julio, el presidente de Aragón Don Marcelino Iglesias ha inaugurado el Museo de los últimos dinosaurios europeos en Arén (Huesca), que va a poder ser visitado durante todo el verano. Esta exposición es el resultado de la investigación de nuestro grupo Aragosarus desde el año 1997. Esto ha permitido recuperar cientos de huesos de dinosaurios hadrosaurios en niveles geológicos de hace 65 millones de años, es decir poco antes de la caída del meteorito.La exposición realizada por la empresa Ceam cuenta la historia de las actuaciones de excavación, se explica los detalles del trabajo del paleontólogo, se describen las extinciones de la Tierra. Lo más espectacular es un mural gigantesco realizado por Raúl Martín con la reconstrucción de Arén al final del Cretácico. Y por supuesto algunos de los fósiles recuperados en las excavaciones, destacando una veintena de vértebras articuladas de hadrosaurio.Es una exposición muy recomendable a los aficionados a la paleontología y especialmente a los dinosaurios. Además Arén tiene una casco histórico bonito de conocer y en la Fonda Domenech se come de cineMás información en Heraldo de Aragón.
Publicado por Aragosaurus en 7/08/2007 08:56:00 PM
09 de juliol 2007
SE INAUGURA EL MUSEO DE LOS ÚLTIMOS DINOSAURIOS EUROPEOS
El próximo 7 de Julio se va a inaugurar el museo de Arén, dedicado a los descubrimientos de dinosaurios realizados por nuestro grupo de investigación desde el año 1997.
El Museo lo ha diseñado y ejecutado la empresa Ceam de Zaragoza. Tiene tres plantas donde se mezclan reproducciones a tamaño real, audiovisuales, los restos más significativos encontrados, entre los que destaca una pieza compuesta por más de 20 vértebras articuladas de un hadrosaurio. También hay juegos para los niños y un apartado para la educación ambiental reflexionando sobre las extinciones. Por el momento va a estar abierto durante el verano, pero esperemos que tenga un gran éxito y pueda ser visitado durante la mayor parte del año. Es difícil destacar algo, pero a los que visiten el centro podrán contemplar imágenes reales de la singular excavación realizada en Arén, y sobre todo la espectacular reconstrucción realizada por Raúl Martín del ecosistema de hace 65 millones de años en Arén.El Acto lo presentara el Presidente del Gobierno de Aragón, Marcelino Iglesias Ricou.Dicha inauguración tendrá lugar el sábado día 7 de julio a las 19,00 h. en Arén, C/ Mayor nº 3, Arén (Huesca). Desde nuestra web queremos invitar a todos los aficionados que se puedan acercar. La exposición y el pueblo de Arén valen la pena para acercarse hasta este rincón del Pirineo Aragonés
15 de juny 2007
LA PÈRDUA DELS FURS A LA RIBAGORÇA.
LA PÈRDUA DELS FURS A LA RIBAGORÇA. DE LES ALTERACIONS COMTALS AL DECRET DE NOVA PLANTA. VISIONS ACTUALS DE LA SEVA AUTONOMIA
PROPOSTA DE COMUNICACIONS
- Les comunicacions hauran de tractar algun d'aquests àmbits i ser enviades abans del 20 de juny a: info@cerib.org. Les intervencions seran publicades. Cal enviar un títol i un resum breu.
ÀMBITS Temàtics:
1- Història política i del dret, Església, Administració i societat de la Ribagorça o del Pirineu aragonès i/o català durant l'època moderna i contemporània: canvis i transformacions; relacions i influències.
2- Cultura i llengua: pervivències i modificacions històriques, sòciolingüística.
3- El tractament als mitjans de comunicació de les zones perifèriques del Pirineu.
- Les comunicacions hauran de tractar algun d'aquests àmbits i ser enviades abans del 20 de juny a: info@cerib.org. Les intervencions seran publicades. Cal enviar un títol i un resum breu.
ÀMBITS Temàtics:
1- Història política i del dret, Església, Administració i societat de la Ribagorça o del Pirineu aragonès i/o català durant l'època moderna i contemporània: canvis i transformacions; relacions i influències.
2- Cultura i llengua: pervivències i modificacions històriques, sòciolingüística.
3- El tractament als mitjans de comunicació de les zones perifèriques del Pirineu.
28 de maig 2007
ELECCIONS LOCALS 2007
Arén - Huesca
Datos de las 1:12 28 de mayo de 2007 Escrutado 100%
Total votantes
213- 74,22%
Abstención
74- 25,78%
Votos nulos
2- 0,94%
Votos en blanco
5- 2,35%
Concejales a elegir 7
Candidaturas Votos Concejales
PSOE 144- 68,25%- 5
PP 37- 17,54%- 1
CHA 25- 11,85%- 1
Datos de las 1:12 28 de mayo de 2007 Escrutado 100%
Total votantes
213- 74,22%
Abstención
74- 25,78%
Votos nulos
2- 0,94%
Votos en blanco
5- 2,35%
Concejales a elegir 7
Candidaturas Votos Concejales
PSOE 144- 68,25%- 5
PP 37- 17,54%- 1
CHA 25- 11,85%- 1
08 de maig 2007
No cal anar a l'Àfrica: són a la Franja
La sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès es va omplir de gom a gom dimecres passat en la presentació del llibre L'Opus Dei enfronta Catalunya amb l'Aragó. L'art sacre de Lleida en joc (Llibres de l'Índex). Presidits per Oriol Bohigas, el llibre va ser presentat per quatre dels seus autors: l'arxiver i historiador Ascari M. Mundó, l'escriptor Josep M. Prim, el dialectòleg i sociolingüista Ramon Sistac i l'ornitòleg i promotor cultural Guillem Chacon.
Al final de l'acte una persona que no sabés res de la Franja de Ponent se'n podia haver fet una visió de conjunt prou completa: des de la seva actual situació lingüística fins a saber molts detalls de la segregació de 107 parròquies dels bisbats catalans entre el 1995 i el 1998; i des de l'actual conflicte de l'art sacre, que vol enfrontar dos pobles històricament amics, fins a la creixent influència de l'Opus Dei en els governs espanyol i vaticà. És curiós, el bisbat de Toledo s'estén generosament per diverses províncies andaluses, però ningú no brama per fer coincidir els límits dels bisbats amb els límits provincials. Per cert, recomano una visita a l'excel·lent conjunt romànic de Baeza, a Jaén, la "Salamanca del sud": és el més meridional de la Península.
Les veus de la Franja són veus d'extramurs: avui el català encara no té rang de llengua cooficial a l'Aragó. Amb els ressons de diaris i ràdios de Madrid la catalanofòbia ha crescut molt a Saragossa. Comprenc el president Iglesias quan diu que, si presenta ara la llei de llengües al Parlament aragonès, a la propera legislatura no hi haurà ni català cooficial ni ribagorçans catalanoparlants governant. Però això no treu que sigui lamentable que a l'any 2007 el català encara estigui proscrit a l'Aragó: no es pot fer servir en escrits oficials, en etiquetes de productes ni a la toponímia. Quan l'Ajuntament de Mequinensa va declarar el català cooficial el 1998 per unanimitat, el llavors ministre Rajoy l'hi negà qualsevol opció de tirar endavant aquesta iniciativa. I quan algú pinta algun rètol per catalanitzar els noms dels pobles, com va passar fa poc a Areny de Noguera (en castellà Arén: només hi falta la h al davant! Fins i tot Camilo José Cela va escriure l'any 1976 que "así se ha quedado el nombre, el pobre"), la Guàrdia Civil va passar per les cases a la recerca del delinqüent. Coses de la modèlica transició democràtica espanyola. President Montilla, hi pot fer alguna gestió? Per què no fa una visita a la Franja? Les veus de la Franja són veus d'extramurs: cap diari barceloní es va fer ressò de la presentació del llibre. El Cap i Casal no exerceix la seva capitalitat cultural catalana, menys encara més enllà de les estrictes quatre províncies. El calendari del 2007 de l'Ajuntament de Barcelona, per exemple, és més prenacional espanyol que postnacional català: s'hi presenten algunes festes tradicionals que se celebren a la ciutat i cada mes s'il·lustra amb una foto. A l'abril no hi surt Sant Jordi, ni un llibre ni una rosa, sinó unes persones ballant sevillanes en honor a la Feria de Abril de Catalunya, una "explosió de color, música i participació". El mateix passa al juliol (dedicat a Sant Jaume pels oriünds gallecs), al setembre (dedicat a "el Grito", festa d'uns pobles sud-americans), a l'octubre (Festa del Pilar)... ¿no semblen prou exòtics, al nostre tripartit municipal tan multicultural, uns aborígens sense llengua pròpia reconeguda? No cal anar a l'Àfrica: són a la Franja.
La història l'escriuen i la manipulen els vencedors. Als llibres de text de Turquia no existeix la batalla de Lepant. Els guies turístics turcs, davant d'un teatre grec a les costes d'Àsia Menor, diuen tranquil·lament "teatre turc" i davant de columnes jòniques i dòriques diuen "columnes turques". No hi fa res que Nikos Kazantzakis escrivís la seva brillant novel·la El Crist de nou crucificat, traduïda al català per Joan Sales, i que tan bé narra el genocidi grec per l'Imperi Turc en aquelles costes (i la desunió dels grecs en fer-hi front). Com pot el bisbe de Barbastre reclamar la "devolució" d'unes obres d'art quan aquestes obres mai no han estat a Barbastre? Per cert, caldria que el Museu de Lleida existís físicament; és a dir, que aquestes obres d'art estiguessin exposades, no guardades en un magatzem. Dit això, cal reconèixer la feina del president de la Diputació de Lleida, Isidre Gavín, enfront del relativisme decadent tan típic i tòpic del PSC, en aquesta defensa. I també cal agrair que a la passada legislatura CiU i ERC, al Parlament català, defensessin conjuntament la permanència d'unes obres d'art, en molts casos amb compra documentada per bisbes catalans fa més de cent anys, i que avui ja són catalogades com a patrimoni civil de la Generalitat.
Les veus que ens arriben d'extramurs, però, són plenes de vitalitat, energia i voluntat de ser, i només cal veure el dinamisme de la Institució Cultural de la Franja de Ponent en la defensa de la llengua i la cultura catalana a l'Aragó. Com diu Salvador Cardús, la perifèria sempre és mes creativa: viu en una situació més límit i té més pressió al damunt. En tot cas, cal reforçar lligams amb els territoris de parla catalana fora del nostre àmbit administratiu estricte. I pel que fa a la Franja de Ponent, el llibre abans esmentat és una bona manera de fer-ho.
Dimarts, 30 de gener de 2007
Ramon Tremosa i Balcells (web) és economista i professor de teoria econòmica a la Universitat de Barcelona.
Al final de l'acte una persona que no sabés res de la Franja de Ponent se'n podia haver fet una visió de conjunt prou completa: des de la seva actual situació lingüística fins a saber molts detalls de la segregació de 107 parròquies dels bisbats catalans entre el 1995 i el 1998; i des de l'actual conflicte de l'art sacre, que vol enfrontar dos pobles històricament amics, fins a la creixent influència de l'Opus Dei en els governs espanyol i vaticà. És curiós, el bisbat de Toledo s'estén generosament per diverses províncies andaluses, però ningú no brama per fer coincidir els límits dels bisbats amb els límits provincials. Per cert, recomano una visita a l'excel·lent conjunt romànic de Baeza, a Jaén, la "Salamanca del sud": és el més meridional de la Península.
Les veus de la Franja són veus d'extramurs: avui el català encara no té rang de llengua cooficial a l'Aragó. Amb els ressons de diaris i ràdios de Madrid la catalanofòbia ha crescut molt a Saragossa. Comprenc el president Iglesias quan diu que, si presenta ara la llei de llengües al Parlament aragonès, a la propera legislatura no hi haurà ni català cooficial ni ribagorçans catalanoparlants governant. Però això no treu que sigui lamentable que a l'any 2007 el català encara estigui proscrit a l'Aragó: no es pot fer servir en escrits oficials, en etiquetes de productes ni a la toponímia. Quan l'Ajuntament de Mequinensa va declarar el català cooficial el 1998 per unanimitat, el llavors ministre Rajoy l'hi negà qualsevol opció de tirar endavant aquesta iniciativa. I quan algú pinta algun rètol per catalanitzar els noms dels pobles, com va passar fa poc a Areny de Noguera (en castellà Arén: només hi falta la h al davant! Fins i tot Camilo José Cela va escriure l'any 1976 que "así se ha quedado el nombre, el pobre"), la Guàrdia Civil va passar per les cases a la recerca del delinqüent. Coses de la modèlica transició democràtica espanyola. President Montilla, hi pot fer alguna gestió? Per què no fa una visita a la Franja? Les veus de la Franja són veus d'extramurs: cap diari barceloní es va fer ressò de la presentació del llibre. El Cap i Casal no exerceix la seva capitalitat cultural catalana, menys encara més enllà de les estrictes quatre províncies. El calendari del 2007 de l'Ajuntament de Barcelona, per exemple, és més prenacional espanyol que postnacional català: s'hi presenten algunes festes tradicionals que se celebren a la ciutat i cada mes s'il·lustra amb una foto. A l'abril no hi surt Sant Jordi, ni un llibre ni una rosa, sinó unes persones ballant sevillanes en honor a la Feria de Abril de Catalunya, una "explosió de color, música i participació". El mateix passa al juliol (dedicat a Sant Jaume pels oriünds gallecs), al setembre (dedicat a "el Grito", festa d'uns pobles sud-americans), a l'octubre (Festa del Pilar)... ¿no semblen prou exòtics, al nostre tripartit municipal tan multicultural, uns aborígens sense llengua pròpia reconeguda? No cal anar a l'Àfrica: són a la Franja.
La història l'escriuen i la manipulen els vencedors. Als llibres de text de Turquia no existeix la batalla de Lepant. Els guies turístics turcs, davant d'un teatre grec a les costes d'Àsia Menor, diuen tranquil·lament "teatre turc" i davant de columnes jòniques i dòriques diuen "columnes turques". No hi fa res que Nikos Kazantzakis escrivís la seva brillant novel·la El Crist de nou crucificat, traduïda al català per Joan Sales, i que tan bé narra el genocidi grec per l'Imperi Turc en aquelles costes (i la desunió dels grecs en fer-hi front). Com pot el bisbe de Barbastre reclamar la "devolució" d'unes obres d'art quan aquestes obres mai no han estat a Barbastre? Per cert, caldria que el Museu de Lleida existís físicament; és a dir, que aquestes obres d'art estiguessin exposades, no guardades en un magatzem. Dit això, cal reconèixer la feina del president de la Diputació de Lleida, Isidre Gavín, enfront del relativisme decadent tan típic i tòpic del PSC, en aquesta defensa. I també cal agrair que a la passada legislatura CiU i ERC, al Parlament català, defensessin conjuntament la permanència d'unes obres d'art, en molts casos amb compra documentada per bisbes catalans fa més de cent anys, i que avui ja són catalogades com a patrimoni civil de la Generalitat.
Les veus que ens arriben d'extramurs, però, són plenes de vitalitat, energia i voluntat de ser, i només cal veure el dinamisme de la Institució Cultural de la Franja de Ponent en la defensa de la llengua i la cultura catalana a l'Aragó. Com diu Salvador Cardús, la perifèria sempre és mes creativa: viu en una situació més límit i té més pressió al damunt. En tot cas, cal reforçar lligams amb els territoris de parla catalana fora del nostre àmbit administratiu estricte. I pel que fa a la Franja de Ponent, el llibre abans esmentat és una bona manera de fer-ho.
Dimarts, 30 de gener de 2007
Ramon Tremosa i Balcells (web) és economista i professor de teoria econòmica a la Universitat de Barcelona.
06 de maig 2007
La Terreta, assaonada
LA PLUJA HA POSAT A PUNT LA COMARCA PER A L'ESTIU
Hem anat a Areny de Noguera a passar el cap de setmana. La comarca natural de la Terreta, la conca a banda i banda del riu Noguera Ribagorçana entre les serres de Sant Gervàs i del Montsec (entre els pantans d'Escales i Canyelles), regalima d'aigua. En aquesta conca fronterera catalano-aragonesa hi plou gairebé cada dia des de finals de març i a l'abril a Areny s'hi han registrat més de 250 litres per metre quadrat. Ha estat una pluja generosa i molt ben repartida, que ha anat amarant poc a poc la terra, omplint barrancs i torrents i generant reserves incomptables d'aigua en el subsòl. "Feva molts ans que no plloieva d'esta manera", diu la gent més gran d'Areny.
LA COMARCA DE LA TERRETA està enguany molt ben assaonada. La saó és el grau d'humitat abundant o suficient perquè la terra pugui produir fruit. Certament, feia molt de temps que no es vivia una primavera tan plujosa com aquesta, més encara després dels darrers anys, que han estat bastant secs. L'any passat, per exemple, hi hagué a l'hivern una nevada d'un metre pels voltants de Pont de Suert i llavors Endesa decidí de buidar el pantà d'Escales per tal d'omplir els pantans de Canyelles i de Santa Anna, riu avall de la Noguera Ribagorçana. La manca de pluges i de nevades continuades, però, van fer fallar la previsió i a l'estiu passat el pantà d'Escales estava molt baix: el vent, que bufà molt fort els dies posteriors a la nevada, se n'emportà una part, i les serres i les muntanyes, amb una terra molt eixuta, absorbiren la neu restant. Aquest any, però, en estar tota la comarca ben assaonada, una gran part de l'aigua que caigui des d'ara fins al juny anirà directament als pantans.
AQUEST ESTIU ELS ESPORTS AQUÀTICS del Pont de Suert podran rutllar a plena capacitat. La cua del pantà d'Escales, quan està ple, arriba fins a la mateixa població i la solució per no dependre del nivell de l'aigua passaria per una petita presa quasi al final del pantà que garantís un cabal mínim per a aquest creixent turisme d'oci. Aquesta presa seria molt barata de fer atesa la poca profunditat de la cua del pantà, però potser és molt demanar en un país amb tant pocs recursos disponibles per a l'obra pública. I més encara ara, que l'alcaldia de Pont és convergent i hi ha govern tripartit a la Generalitat: mai més ben dit, plou sobre mullat a Pont de Suert, atès que també durant molt anys tingué alcalde socialista en l'època Pujol.
ELS APICULTORS D'ARENY aquest mes d'abril no han pogut anar a recollir mel. Les abelles estan molt inquietes quan ensumen pluja i no és aconsellable d'acostar-se als ruscs per remenar-les i extreure'n la mel amb tempestes a la vista. La recollida de mel també suposa veure com estan els eixams i a voltes demana netejar els ruscs, per comprovar si l'abella reina està en plenitud de facultats o no. De tota manera, els apicultors d'Areny estan contents: aquest estiu les abelles de la comarca no patiran la calor com en els darrers anys.
AQUEST CAP DE SETMANA PLUJÓS a Areny hem vist quasi tots els colors del verd. Les fulles primerenques de xops, figueres i moreres són d'un verd molt tendre, clar i brillant, encara no enfosquit pel sol ni embrutat per la pols. Les serres dels voltants d'Areny, que són de diferent composició i alternen la roca calcària i la terra vermella, són plenes de boscos. Els boscos típics de la Terreta són les rouredes i els alzinars, als quals cal afegir des de fa quaranta anys unes frondoses pinedes, arran d'unes intenses repoblacions de pins de fins a 15.000 hectàrees. Llàstima que enguany no hagi fet una setmana seguida de fred molt intens a l'hivern, que n'hauria eliminat la processionària. Els boscos d'Areny, que han estat tradicionalment explotats per al carboneig i la fusta, avui també acullen la recerca de tòfona i de bolets. Al secà de la comarca de la Terreta hi predomina com sempre el blat i algun altre cereal i, en menor escala, la vinya i les oliveres. Areny ha estat històricament una vila de traginers, que exportaven blat, vi i oli cap a l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran. Per bé que el vi era de baixa qualitat, avui les noves tècniques de conreu de la vinya treuen el millor profit de cada bancal de terra i així alguns cellers comencen a interessar-se per la comarca. A la conca veïna de Tremp ja hi ha nous cellers que treballen amb tècniques modernes i que obtenen un bon resultat.
AQUEST ANY EL VERD PREDOMINANT dels camps de blat de la Terreta s'alterna amb grans plantacions d'una planta també alta, vistosa i elegant, d'un groc molt intens: la colza, que serveix per fabricar biodièsel. Per tot arreu les roselles vermelles despunten i floregen als marges dels camps, també a la vora dels petits trossos de regadiu que s'estenen sobre la terrassa fluvial del riu Noguera Ribagorçana. Aquests dies el riu baixa embravit, però ben lluny de la força que tenia abans de la construcció del pantà d'Escales: l'àmplia llera del riu així ho recorda.
LA TERRETA ESTÀ ENGUANY ben assaonada i ofereix aquests dies un espectacle superb: tot un esclat de vida i color, regat per una pluja generosa que ha deixat la comarca ben humida i preparada per a la calor de l'estiu. El fill petit ens pregunta per què les plantes rebroten després de la mort hivernal. "Aquest és el misteri i la bellesa de l'existència", li diem. Davant de l'esclat de la vida la canalla és encara més metafísica.
Ramon Tremosa / Professor de teoria econòmica a la UB / www.ramontremosa.com
Notícia publicada al diari AVUI, núm. 759, pàgina 26. Dijous, 3 de maig del 2007
LA COMARCA DE LA TERRETA està enguany molt ben assaonada. La saó és el grau d'humitat abundant o suficient perquè la terra pugui produir fruit. Certament, feia molt de temps que no es vivia una primavera tan plujosa com aquesta, més encara després dels darrers anys, que han estat bastant secs. L'any passat, per exemple, hi hagué a l'hivern una nevada d'un metre pels voltants de Pont de Suert i llavors Endesa decidí de buidar el pantà d'Escales per tal d'omplir els pantans de Canyelles i de Santa Anna, riu avall de la Noguera Ribagorçana. La manca de pluges i de nevades continuades, però, van fer fallar la previsió i a l'estiu passat el pantà d'Escales estava molt baix: el vent, que bufà molt fort els dies posteriors a la nevada, se n'emportà una part, i les serres i les muntanyes, amb una terra molt eixuta, absorbiren la neu restant. Aquest any, però, en estar tota la comarca ben assaonada, una gran part de l'aigua que caigui des d'ara fins al juny anirà directament als pantans.
AQUEST ESTIU ELS ESPORTS AQUÀTICS del Pont de Suert podran rutllar a plena capacitat. La cua del pantà d'Escales, quan està ple, arriba fins a la mateixa població i la solució per no dependre del nivell de l'aigua passaria per una petita presa quasi al final del pantà que garantís un cabal mínim per a aquest creixent turisme d'oci. Aquesta presa seria molt barata de fer atesa la poca profunditat de la cua del pantà, però potser és molt demanar en un país amb tant pocs recursos disponibles per a l'obra pública. I més encara ara, que l'alcaldia de Pont és convergent i hi ha govern tripartit a la Generalitat: mai més ben dit, plou sobre mullat a Pont de Suert, atès que també durant molt anys tingué alcalde socialista en l'època Pujol.
ELS APICULTORS D'ARENY aquest mes d'abril no han pogut anar a recollir mel. Les abelles estan molt inquietes quan ensumen pluja i no és aconsellable d'acostar-se als ruscs per remenar-les i extreure'n la mel amb tempestes a la vista. La recollida de mel també suposa veure com estan els eixams i a voltes demana netejar els ruscs, per comprovar si l'abella reina està en plenitud de facultats o no. De tota manera, els apicultors d'Areny estan contents: aquest estiu les abelles de la comarca no patiran la calor com en els darrers anys.
AQUEST CAP DE SETMANA PLUJÓS a Areny hem vist quasi tots els colors del verd. Les fulles primerenques de xops, figueres i moreres són d'un verd molt tendre, clar i brillant, encara no enfosquit pel sol ni embrutat per la pols. Les serres dels voltants d'Areny, que són de diferent composició i alternen la roca calcària i la terra vermella, són plenes de boscos. Els boscos típics de la Terreta són les rouredes i els alzinars, als quals cal afegir des de fa quaranta anys unes frondoses pinedes, arran d'unes intenses repoblacions de pins de fins a 15.000 hectàrees. Llàstima que enguany no hagi fet una setmana seguida de fred molt intens a l'hivern, que n'hauria eliminat la processionària. Els boscos d'Areny, que han estat tradicionalment explotats per al carboneig i la fusta, avui també acullen la recerca de tòfona i de bolets. Al secà de la comarca de la Terreta hi predomina com sempre el blat i algun altre cereal i, en menor escala, la vinya i les oliveres. Areny ha estat històricament una vila de traginers, que exportaven blat, vi i oli cap a l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran. Per bé que el vi era de baixa qualitat, avui les noves tècniques de conreu de la vinya treuen el millor profit de cada bancal de terra i així alguns cellers comencen a interessar-se per la comarca. A la conca veïna de Tremp ja hi ha nous cellers que treballen amb tècniques modernes i que obtenen un bon resultat.
AQUEST ANY EL VERD PREDOMINANT dels camps de blat de la Terreta s'alterna amb grans plantacions d'una planta també alta, vistosa i elegant, d'un groc molt intens: la colza, que serveix per fabricar biodièsel. Per tot arreu les roselles vermelles despunten i floregen als marges dels camps, també a la vora dels petits trossos de regadiu que s'estenen sobre la terrassa fluvial del riu Noguera Ribagorçana. Aquests dies el riu baixa embravit, però ben lluny de la força que tenia abans de la construcció del pantà d'Escales: l'àmplia llera del riu així ho recorda.
LA TERRETA ESTÀ ENGUANY ben assaonada i ofereix aquests dies un espectacle superb: tot un esclat de vida i color, regat per una pluja generosa que ha deixat la comarca ben humida i preparada per a la calor de l'estiu. El fill petit ens pregunta per què les plantes rebroten després de la mort hivernal. "Aquest és el misteri i la bellesa de l'existència", li diem. Davant de l'esclat de la vida la canalla és encara més metafísica.
Ramon Tremosa / Professor de teoria econòmica a la UB / www.ramontremosa.com
Notícia publicada al diari AVUI, núm. 759, pàgina 26. Dijous, 3 de maig del 2007
01 de maig 2007
CEAM diseña el logotipo del Museo de los últimos dinosaurios [AREN, HUESCA)
Ceam ha desarrollado el logotipo del Museo de los Dinosaurios de Dinosaurios de Arén, que formara parte de toda la propaganda y difusión de este proyectoLa empresa zaragoza CEAM ha diseñado un logotipo para el nuevo Museo sobre los últimos dinosaurios europeos que se va a inaugurar este próximo verano en Arén (Huesca). Es precisamente CEAM quién esta desarrollando todo el proyecto museístico que próximamente podremos disfrutar. El logotipo es sencillo, pero muy informativo y esta compuesto por la silueta de un hadrosaurio recortada sobre un triángulo, de manera que dibuja la letra A, como símbolo del inicio de la palabra Arén. Es un logotipo singular e imaginativo y que nos va a acompañar en los próximos años en todas las investigaciones sobre los hadrosaurios de Arén.
18 d’abril 2007
SE ESTÁ REALIZANDO LA RECONSTRUCCIÓN DE "ARENYSAURUS" [AREN, HUESCA, ESPAÑA]
Esta casí finalizada la reconstrucción a tamaño real de hadrosaurio de Arén, que será expuesta en el Museo de los últimos dinosaurios europeos que proximamente se va a inaugurarEstán practicamente terminadas las obras en el Museo de los últimos dinosaurios de Arén (Huesca), que está desarrollando la empresa zaragozana CEAM. Se prevé que abrá sus puertas el próximo verano. Este museo nace como consecuencia de divulgar los descubrimientos de nuestro grupo de investigación en los yacimientos del final del Cretácico de esta localidad. Se van a exponer restos originales, maquetas, reconstrucciones, un espectacular dibujo de Raúl Martin y por supuesto un modelo a tamaño natural del hadrosaurio de Arén que llamamos "Arenysaurus". En la fotografía se puede observar como va tomando forma el modelo bajo la atenta mirada de José Luis Barco de Paleoymás, la empresa encargada de desarrollar el proyecto. Una parte de los huesos del "Arenysaurus" siguen durmiendo en la roca donde quedaron fosilizados, pero posiblemente este año se puedan terminar los trabajos definitivos de extracción y podamos iniciar en profundidad el estudio de este singular y único dinosaurios aragonés
08 de març 2007
NUEVA MANDÍBULA DE HADROSAURIO DE ARÉN (HUESCA)
Los yacimientos con dinosaurios de Arén (Huesca) fueron excavados por nuestro equipo desde el año 1997 al 2002 recuperando varios cientos de huesos, muchos de los cuales estaban incluidos en un matriz dura. Desde 1998 se ha estado extrayendo los huesos fósiles de la roca con ayuda de medios mecánicos. Estos trabajos han estado subvencionados por la Dirección General de Patrimonio del Gobierno de Aragón y el Ayuntamiento de Arén. Han estado realizados por la empresa zaragozana Paleoymás. La extracción es de gran dificultad por la dureza de la roca, sin embargo los fósiles están maravillosamente conservados, y como ejemplo un botón. Se ha preparado una nueva mandíbula de un hadrosaurio de gran tamaño. Los hadrosaurios son dinosaurios herbívoros popularmente conocidos como "pico de pato", que son los que mayoritariamente están representados en Arén. Como se puede ver en la fotografía los dientes se salieron de la mandíbula después de morir el organismo, sin embargo algunos se conservaron casi al lado, lo que nos va a permitir conocer bien como eran. En los próximos años, los dinosaurios de Áren nos van a dar unas fantásticas sorpresas que iremos contando en este rincón de la Web.(www.aragosaurus.com). 26/02/2007
© Grupo Aragosaurus 2007/ Universidad de Zaragoza
Altres indrets del terme 7
Soperuny, Puimolar i Suerri: El poble de Soperuny, sota el pic d'Amariedo, és ara un despoblat situat a 1 229 m d'altitud, que el 992 tenia castell propi (castell de Soperuny) i donava nom a la vall que forma la capçalera de la Valira. Tenia 8 famílies el 1495 i 38 h el 1787. La seva demarcació arribà a tenir 103 h el 1840, al moment de formar-se el modern municipi de Cornudella. El seu despoblament és recent, puix que el 1970 encara tenia 32 h. La seva església parroquial depenia, com el lloc, d'Alaó. Prop del poble, al lloc dit el Corral de Bordons, hi ha restes d'una església romànica dedicada a Sant Joan. Puimolar, entre Sant Martí del Sas i Iscles, a la riba esquerra de la Valira, és un altre petit poble, a 973 m d'altitud, que entre els segles XV i XVIII va oscil·lar entre 2 i 4 famílies. Aleshores la seva església, dedicada a la Mare de Déu de les Eres, depenia de Lavaix. El seu cens modern ha baixat de 22 h a l'inici del segle actual a 7 el 1991. El poble de Suerri, a la capçalera del barranc de Santa Llúcia o de Sant Romà, és a 810 m d'altitud, al vessant meridional de la serra de Berganui. El lloc és ja citat el 979. L'església de Santa Llúcia, que dóna nom al barranc, és un edifici romànic de nau amb absis, i creuer rectangular, de la qual procedeix un frontal d'altar, dedicat a Sant Vicenç, obra romànica d'avançat el segle XIII ara conservada al Museu Diocesà de Lleida. El poble, que tenia 5 famílies a l'època medieval i uns 30 h a mitjan segle XIX, és ara totalment deshabitat (tenia 6 h el 1970).
Datos Básicos del Yacimiento (Blasi)
Localización: Arén (Huesca)
Edad: Maastrichtiense superior (Cretácico superior)
Tipo de hallazgos: Icnitas y restos óseos
Organismos: Hadrosaúridos, Saurópodos, Terópodos y otros vertebrados (peces, anfibios, cocodrilos,...)
Roca que los contiene: Areniscas
Icnitas
Restos Óseos
Los yacimientos de dinosaurios del municipio de Arén se encuentra en la comarca de Ribagorza en el Pirineo Huesca. En el paraje de Blasi se han localizado seis yacimientos, a los que denominamos Blasi 1 a Blasi 6 del más antiguo a más moderno, geológicamente hablando. Se encuentran situados en el flanco norte del sinclinal de Tremp, sinclinal de bloque superior de la lámina cabalgante del Montsec. Las rocas donde se encuentran se depositaron en un medio deltaico regresivo en la cuenca de foredeep sudpirenaica del Cretácico Superior. Hacia cuenca, abierta al océano Atlántico, las areniscas gradan a pelitas de prodelta y turbiditas, mientras que hacia continente pasan a sedimentos de transición y fluviales (Formación Areniscas de Arén y Formación Tremp respectivamente).
Los dinosaurios de Arén forman parte de una serie de descubrimientos de dinosaurios en Aragón producidos a lo largo del año 1997 que fueron noticia en los medios de comunicación locales, nacionales e internacionales. Fueron encontrados por los geólogos L. Ardèvol y F. López Olmedo durante unos trabajos de campo al oeste del núcleo urbano de Areny.
En 1997 comenzaron las excavaciones en las que se han recuperado cientos de restos articulados y desarticulados de dinosaurios y otros vertebrados. La importancia de estos yacimientos es doble, por una parte la gran cantidad y calidad de los restos que se han recuperado hasta el momento, y por otra que son los yacimientos más modernos del final del Cretácico que se han encontrado en Europa. Esto hace que los yacimientos de Arén sean una referencia a nivel mundial en el estudio de la extinción de los dinosaurios en esta parte de Europa.
Los restos fósiles de dinosaurios de los yacimientos de Blasi son abundantes y tienen buena conservación, habiéndose encontrado dos cráneos de hadrosaurio parcialmente articulados, uno en Blasi 1 y otro en Blasi 3. Su extracción y procesamiento en el laboratorio son lentos debido a que son yacimientos conservados en areniscas muy duras, por lo que parte del material se encuentra todavía en proceso de preparación. En un primer estudio se han reconocido 8 especies de dinosaurios, de los que los hadrosaurios son los más abundantes.
Edad: Maastrichtiense superior (Cretácico superior)
Tipo de hallazgos: Icnitas y restos óseos
Organismos: Hadrosaúridos, Saurópodos, Terópodos y otros vertebrados (peces, anfibios, cocodrilos,...)
Roca que los contiene: Areniscas
Descripción
Icnitas
Los yacimientos de icnitas de dinosaurios cretácicos de Arén se encuentran situados en el flanco norte del sinclinal de Tremp, sinclinal de bloque superior de la lámina cabalgante del Montsec. Las rocas donde se encuentran se depositaron en un medio deltaico regresivo en la cuenca de foredeep sudpirenaica del Cretácico Superior. Hacia cuenca, abierta al océano Atlántico, las areniscas gradan a pelitas de prodelta y turbiditas, mientras que hacia continente pasan a sedimentos de transición y fluviales (Formación Areniscas de Arén y Formación Tremp respectivamente). La existencia de restos de dinosaurios es conocida en Areny desde 1992, año en que se descubrió el yacimiento de huellas de dinosaurio y que se denominó "Arén". Con motivo de su preservación fue modificada la trayectoria de la carretera que une Lleida con Francia cuyo trazado inicial transcurría por la ubicación del yacimiento. Inicialmente en el nivel fosilífero afloraban 9 icnitas distribuidas en unos 15 m2 encontrándose el resto cubierto por derrubios y por el estrato superior en su parte oeste. Por ello, durante el verano de 2000, se realizó una excavación tras la que se pudo diferenciar dos niveles con icnitas (Areny I y II).
Restos Óseos
Los dinosaurios de Arén forman parte de una serie de descubrimientos de dinosaurios en Aragón producidos a lo largo del año 1997 que fueron noticia en los medios de comunicación locales, nacionales e internacionales. Fueron encontrados por los geólogos L. Ardèvol y F. López Olmedo durante unos trabajos de campo al oeste del núcleo urbano de Areny.
En 1997 comenzaron las excavaciones en las que se han recuperado cientos de restos articulados y desarticulados de dinosaurios y otros vertebrados. La importancia de estos yacimientos es doble, por una parte la gran cantidad y calidad de los restos que se han recuperado hasta el momento, y por otra que son los yacimientos más modernos del final del Cretácico que se han encontrado en Europa. Esto hace que los yacimientos de Arén sean una referencia a nivel mundial en el estudio de la extinción de los dinosaurios en esta parte de Europa.
Los restos fósiles de dinosaurios de los yacimientos de Blasi son abundantes y tienen buena conservación, habiéndose encontrado dos cráneos de hadrosaurio parcialmente articulados, uno en Blasi 1 y otro en Blasi 3. Su extracción y procesamiento en el laboratorio son lentos debido a que son yacimientos conservados en areniscas muy duras, por lo que parte del material se encuentra todavía en proceso de preparación. En un primer estudio se han reconocido 8 especies de dinosaurios, de los que los hadrosaurios son los más abundantes.
05 de març 2007
GRACIES
" l'escriptura i la lectura són elements ordenadors dels nostres mons, les nostres emocions i els nostres pensaments". (Jaume Cabré).El bloc, La Franja, noticícies sobre el català a la Franja, en data 26/02/07, va donar a coneixer aquest bloc. Un detall que dona anims per a anar fent camí.
Des de aqui, donar-vos els mateixos anims, per a continuar la tasca que esteu portan a terme.
Per visualitzar aquest bloc, aneu a florilegi i cliqueu damunt "La Franja".
ELS DINOSAURES DELS PIRINEUS
Se acaba de editar un interesante libro sobre los dinosaurios del Pirineo titulado "Els dinosaures dels Pirineus". Esta versión es en catalán, y próximamente va a publicarse la versión en francés. Sus autores son Bernat Vila, Josep Marmi, Jean Le Loeuff, Àngel Galobart, Oriol Oms, Rodrigo Gaete y José Ignacio Canudo. Con unos textos sencillos apoyados en espectaculares fotografías, dibujos y reconstrucciones se hace un repaso a los descubrimientos de huesos, icnitas y huevos fósiles de los Pirineos de Cataluña, Aragón y del sur de Francia. El libro está editado por Zenobita ( zb@zenobitaedicions.com) y esta subvencionado por la Generalitat de Catalunya y en Fondo Europeo para el Desarrollo Regional. Se van a realizar dos presentaciones públicas donde se explicará como se gestionó y se escribió el libro y hablar con los autores. Los lugares y las horas de las presentaciones son:7 de marzo de 2006 a las 19:00 h de la tarde Libreria Catalònia (Ronda de Sant Pere, 3, Barcelona).9 de marzo de 2006 a las 20:30 h de la tarde. Biblioteca Ramon Vinyes i Cluet de Berga (Barcelona).
© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza- [07/03/2006]
© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza- [07/03/2006]
La vall dels voltors
Els voltors exerceixen una important tasca sanitària
A un quilòmetre d'Areny de Noguera, agafant la N-230 en direcció a Pont de Suert, hi ha el trencant que porta al llogarret de la Torre de Tamúrcia. Travessat el riu Noguera Ribagorçana, i per tant ja a Catalunya, un cop passada la Torre arribem al Mirador de la Collada de Torogó, que ens ofereix una vista fantàstica dels imponents espadats de la serra de Sant Gervàs i d'aquesta subcomarca que anomenem la Terreta. Amb aquest nom es coneix la conca que limita al nord amb la serra de Sant Gervàs, a l'est amb la serra de Gurp i del Castellet, al sud amb el Montsec d'Ares i a l'oest amb la serra de Gia. El riu Noguera Ribagorçana, que fa de frontera entre Catalunya i Aragó, n'és l'eix central.
Seguint pel mateix camí cap a Espluga de Serra i fent via cap a Castellet, les boixedes van deixant pas a les rouredes i els alzinars. A la collada de Castellet hi trobem la fageda de Lleràs, una fageda que sorprèn de trobar en una serra prepirinenca com aquesta. Passat Castellet arribem a la cruïlla d'Aulàs, on hi ha la roureda en extensió plana més gran del Prepirineu català (157 hectàrees) i on conviuen roures vells de grans dimensions amb clapes de bosc jove, tot alternant el roure martinenc i el roure de fulla petita. A mesura que hem anat fent camí la geologia va canviant i les parets calcàries deixen pas als conglomerats, on destaquen algunes formacions que recorden les roques de Montserrat. I és que hem partit del riu, que es troba a 700 metres d'alçada, i hem passat a tocar de la serra de Sant Gervàs, que s'enlaira fins a 1.700 metres. Seguidament, després de 22 quilòmetres de ruta en forma de cercle i, abans de sortir al pont d'Orrit i de tornar a Areny de Noguera, cal visitar l'excel·lent mirador i l'església d'origen romànic de Santa Maria de Sapeira.
A la Torre de Tamúrcia hi ha la casa dels Voltors. Aquesta casa és un punt d'informació i un centre d'observació i d'estudi de les aus rapinyaires de la Terreta, gràcies a dues càmeres de televisió, una situada en un punt d'alimentació i l'altra en una zona de nius. Aquestes càmeres estan dotades d'una àmplia capacitat de gir i d'un zoom que permet una excel·lent visió en primer pla del voltor comú i, ocasionalment, del trencalòs i de l'aufrany. Especialment aconsellable és fer aquesta ruta a la primavera, quan crien les aus, i a l'estiu, quan s'hi poden contemplar també algunes aus migratòries. Cal agrair a l'Ajuntament de Tremp, al qual estan agregats tots aquests petits llogarrets, el manteniment i la senyalització dels diferents camins, així com també que hagi destinat recentment 120.000 euros per refer la coberta de l'església de Sant Pere d'Orrit, prop del castell d'Orrit, del qual ja es parla en documents al segle IX.
El voltor és un animal fascinant, de vol majestuós. Pot ocupar una gran diversitat d'ambients, sempre que trobi prou menjar i penya-segats o cingleres per poder-hi instal·lar el niu. El voltor és una espècie colonial, les colònies del qual poden anar des dels dos o tres nius fins a un centenar. Les parelles de voltors es mantenen tota la vida i possiblement això és degut al fet que el seu període reproductor és força llarg. La posta, només d'un sol ou, té lloc al mes de gener i el pollet no salta del niu fins als mesos de juliol o agost. Quan un voltor localitza un cadàver d'una ovella, vaca o euga a la muntanya, comença a volar formant uns cercles que atreuen l'atenció d'altres voltors. De seguida baixen i, si el nombre de voltors és important, a vegades s'hi poden concentrar fins a 100 exemplars i en pocs minuts no en queda més que la pell i els ossos. Tot i que aquest pot esdevenir un espectacle no gaire agradable, sens dubte aquests ocells exerceixen una tasca sanitària molt important i imprescindible.
El fet que ara es portin animals morts als menjadors de voltors ha permès el seu retorn i la seva consolidació a la comarca, que la mecanització agrària dels anys seixanta havia posat en qüestió. D'això sembla que els voltors n'estiguin agraïts quan se'ls veu planejar sovint a poca alçada, confiadament, per sobre del poble d'Areny. Fins i tot en vàrem veure un l'estiu passat descansant al teulat de la fonda Domench, una casa de tres pisos: en enlairar-se va desplegar les seves ales immenses i va passar tranquil·lament per sobre dels nostres caps.
El dilluns de la segona Pasqua vaig fer la ruta de la vall dels voltors amb la família i uns bons amics, que van descobrir un paratge, una fauna i una flora que jo ja havia vist moltes vegades de petit i que per això no hi veig res d'extraordinari. M'alegro molt de veure el valor potencial que tenen avui aquesta terra i aquest paisatge i llavors penso en els meus padrins (a Ponent els avis solen ser els padrins de bateig). Els vaig conèixer bé: ells eren l'últim exponent de moltes generacions que havien viscut durament en un entorn molt aspre i poc amable. Encara recordo que, en morir el padrí, vam decidir que de l'hort en faríem un jardí; quan vàrem explicar a la padrina Tresa que hi plantaríem gespa, que calia regar-la a l'estiu una mica cada dia i que calia tallar-la cada deu dies, ella ens va preguntar alarmada: "Com, regar-la per després tallar-la?". Tot un món de mesura, de reserva i d'estalvi deixa pas a una època opulenta i de recursos aparentment no escassos. I és que a la vall dels voltors sembla que fins i tot ells avui estiguin grassos.
Ramon Tremos i Balcells
Professor de teoria econòmica a la UB
A un quilòmetre d'Areny de Noguera, agafant la N-230 en direcció a Pont de Suert, hi ha el trencant que porta al llogarret de la Torre de Tamúrcia. Travessat el riu Noguera Ribagorçana, i per tant ja a Catalunya, un cop passada la Torre arribem al Mirador de la Collada de Torogó, que ens ofereix una vista fantàstica dels imponents espadats de la serra de Sant Gervàs i d'aquesta subcomarca que anomenem la Terreta. Amb aquest nom es coneix la conca que limita al nord amb la serra de Sant Gervàs, a l'est amb la serra de Gurp i del Castellet, al sud amb el Montsec d'Ares i a l'oest amb la serra de Gia. El riu Noguera Ribagorçana, que fa de frontera entre Catalunya i Aragó, n'és l'eix central.
Seguint pel mateix camí cap a Espluga de Serra i fent via cap a Castellet, les boixedes van deixant pas a les rouredes i els alzinars. A la collada de Castellet hi trobem la fageda de Lleràs, una fageda que sorprèn de trobar en una serra prepirinenca com aquesta. Passat Castellet arribem a la cruïlla d'Aulàs, on hi ha la roureda en extensió plana més gran del Prepirineu català (157 hectàrees) i on conviuen roures vells de grans dimensions amb clapes de bosc jove, tot alternant el roure martinenc i el roure de fulla petita. A mesura que hem anat fent camí la geologia va canviant i les parets calcàries deixen pas als conglomerats, on destaquen algunes formacions que recorden les roques de Montserrat. I és que hem partit del riu, que es troba a 700 metres d'alçada, i hem passat a tocar de la serra de Sant Gervàs, que s'enlaira fins a 1.700 metres. Seguidament, després de 22 quilòmetres de ruta en forma de cercle i, abans de sortir al pont d'Orrit i de tornar a Areny de Noguera, cal visitar l'excel·lent mirador i l'església d'origen romànic de Santa Maria de Sapeira.
A la Torre de Tamúrcia hi ha la casa dels Voltors. Aquesta casa és un punt d'informació i un centre d'observació i d'estudi de les aus rapinyaires de la Terreta, gràcies a dues càmeres de televisió, una situada en un punt d'alimentació i l'altra en una zona de nius. Aquestes càmeres estan dotades d'una àmplia capacitat de gir i d'un zoom que permet una excel·lent visió en primer pla del voltor comú i, ocasionalment, del trencalòs i de l'aufrany. Especialment aconsellable és fer aquesta ruta a la primavera, quan crien les aus, i a l'estiu, quan s'hi poden contemplar també algunes aus migratòries. Cal agrair a l'Ajuntament de Tremp, al qual estan agregats tots aquests petits llogarrets, el manteniment i la senyalització dels diferents camins, així com també que hagi destinat recentment 120.000 euros per refer la coberta de l'església de Sant Pere d'Orrit, prop del castell d'Orrit, del qual ja es parla en documents al segle IX.
El voltor és un animal fascinant, de vol majestuós. Pot ocupar una gran diversitat d'ambients, sempre que trobi prou menjar i penya-segats o cingleres per poder-hi instal·lar el niu. El voltor és una espècie colonial, les colònies del qual poden anar des dels dos o tres nius fins a un centenar. Les parelles de voltors es mantenen tota la vida i possiblement això és degut al fet que el seu període reproductor és força llarg. La posta, només d'un sol ou, té lloc al mes de gener i el pollet no salta del niu fins als mesos de juliol o agost. Quan un voltor localitza un cadàver d'una ovella, vaca o euga a la muntanya, comença a volar formant uns cercles que atreuen l'atenció d'altres voltors. De seguida baixen i, si el nombre de voltors és important, a vegades s'hi poden concentrar fins a 100 exemplars i en pocs minuts no en queda més que la pell i els ossos. Tot i que aquest pot esdevenir un espectacle no gaire agradable, sens dubte aquests ocells exerceixen una tasca sanitària molt important i imprescindible.
El fet que ara es portin animals morts als menjadors de voltors ha permès el seu retorn i la seva consolidació a la comarca, que la mecanització agrària dels anys seixanta havia posat en qüestió. D'això sembla que els voltors n'estiguin agraïts quan se'ls veu planejar sovint a poca alçada, confiadament, per sobre del poble d'Areny. Fins i tot en vàrem veure un l'estiu passat descansant al teulat de la fonda Domench, una casa de tres pisos: en enlairar-se va desplegar les seves ales immenses i va passar tranquil·lament per sobre dels nostres caps.
El dilluns de la segona Pasqua vaig fer la ruta de la vall dels voltors amb la família i uns bons amics, que van descobrir un paratge, una fauna i una flora que jo ja havia vist moltes vegades de petit i que per això no hi veig res d'extraordinari. M'alegro molt de veure el valor potencial que tenen avui aquesta terra i aquest paisatge i llavors penso en els meus padrins (a Ponent els avis solen ser els padrins de bateig). Els vaig conèixer bé: ells eren l'últim exponent de moltes generacions que havien viscut durament en un entorn molt aspre i poc amable. Encara recordo que, en morir el padrí, vam decidir que de l'hort en faríem un jardí; quan vàrem explicar a la padrina Tresa que hi plantaríem gespa, que calia regar-la a l'estiu una mica cada dia i que calia tallar-la cada deu dies, ella ens va preguntar alarmada: "Com, regar-la per després tallar-la?". Tot un món de mesura, de reserva i d'estalvi deixa pas a una època opulenta i de recursos aparentment no escassos. I és que a la vall dels voltors sembla que fins i tot ells avui estiguin grassos.
Ramon Tremos i Balcells
Professor de teoria econòmica a la UB
15 de febrer 2007
LA DGA FINANCIA LA PREPARACIÓN DE LOS DINOSAURIOS DE ARÉN (HUESCA)
La Dirección General de Patrimonio del Departamento de Cultura y Educación de la DGA ha concedido una subvención de 12.000 Euros para la preparación de los fósiles de dinosaurio de Arén (Huesca) para el año 2005. La dirección de este proyecto ha sido encargada al Dr. José Ignacio Canudo, de la Universidad de Zaragoza y miembro del grupo Aragosaurus. El trabajo se realizará en los próximos seis meses en su mayor parte en el laboratorio de la empresa Paleoymas. La actuación va a consistir en la extracción de la matriz que los contiene de más de 20 huesos de hadrosaurios extraídos en los yacimientos de Blasi (Arén) en la campaña de excavación del año 1997. La extracción de la matriz se realizará con medios mecánicos, especialmente percutores de aire comprimido y se preparará para que pueda ser estudiado y expuesto en un futuro cercano.
Los yacimientos de dinosaurios hadrosaurios de Arén son uno de los más importantes de toda Europa en el Maastrichtiense superior (65-66 millones de años), debido a su excepcional conservación y la abundancia de los restos. Sin embargo las tareas de extracción de la roca para su estudio son lentas, debido a la dureza de esta roca. En el yacimiento se extraen grandes bloques que posteriormente se limpian manualmente en el laboratorio. De esta manera se han recuperado más de 200 restos de dinosaurio que actualmente forman parte de la Tesis doctoral de la licenciada en Biología y miembro del equipo Penélope Cruzado. La actuación en Arén forma parte del proyecto "Los últimos dinosaurios de Europa", con el que se han preparado para la visita los yacimientos de Arén. Siendo los únicos con huesos fósiles que se pueden visitar en Aragón
© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza- [15/07/2005]
Los yacimientos de dinosaurios hadrosaurios de Arén son uno de los más importantes de toda Europa en el Maastrichtiense superior (65-66 millones de años), debido a su excepcional conservación y la abundancia de los restos. Sin embargo las tareas de extracción de la roca para su estudio son lentas, debido a la dureza de esta roca. En el yacimiento se extraen grandes bloques que posteriormente se limpian manualmente en el laboratorio. De esta manera se han recuperado más de 200 restos de dinosaurio que actualmente forman parte de la Tesis doctoral de la licenciada en Biología y miembro del equipo Penélope Cruzado. La actuación en Arén forma parte del proyecto "Los últimos dinosaurios de Europa", con el que se han preparado para la visita los yacimientos de Arén. Siendo los únicos con huesos fósiles que se pueden visitar en Aragón
© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza- [15/07/2005]
Altres indrets del terme 6
Iscles, Sant Martí del Sas i el Sas: Un segon domini important del terme de Cornudella de Valira era format per les possessions del monestir d'Alaó: els llocs d'Iscles, Sant Martí del Sas i Soperuny.Iscles és ara un lloc despoblat, a 1 020 m d'altitud, a la riba dreta del barranc d'Iscles, afluent de capçalera de la Valira, al vessant d'un turó, dominat als quatre costats per muntanyes, cosa que es creu que li donà el nom, que equival a 'illa'. El castell d'Iscles és citat ja l'any 958 dintre el comtat de Ribagorça i, més tard, fou de domini de noble. El lloc tenia 2 focs el 1495 i 6 famílies el 1713. La seva església parroquial, dedicada a Sant Martí, pertanyia, des del segle XI, al monestir d'Alaó, que era també senyor d'importants alous. El lloc va formar municipi o entitat civil pròpia fins el 1840, quan tenia 33 h, que es va fondre amb el terme municipal de Cornudella de Valira.Sant Martí del Sas, o de Sas, i el Sas són dos antics pobles situats entre barrancs afluents per l'esquerra a la Valira, a uns 950 m d'altitud. El nucli de poblament primitiu era al Sas, amb 28 h el 1970 i 25 el 1991, citat des del 845, prop del qual va aparèixer abans del 909 la cel·la o petit monestir de Sant Martí, que després es convertirà, també, en centre d'un poble. Amb el despoblament del segle XIV el Sas va quedar només amb dues famílies. El nucli de Sant Martí, en canvi, tenia 25 h el 1787, 19 el 1840, 43 el 1870, 10 el 1970 i 3 el 1991.El monestir o cel·la de Sant Martí fou d'escassa vitalitat i el 971 deixà de ser esmentat com a casa monàstica; el 979 el lloc, ja sense monjos, fou donat a Alaó pel comte Unifred. L'església actual de Sant Martí és un edifici modificat en època romànica i més tard, però que té l'arc triomfal clarament ultrapassat o de marcat arc de ferradura i altres elements que deixen endevinar un edifici primitiu del segle X, de l'època monàstica, al qual més tard es va afegir un absis i una volta.
14 de febrer 2007
TORTUGAS FÓSILES DE 66 M. A. EN ARÉN Y SERRADUY (HUESCA)
Los yacimientos dinosaurios de Arén en Huesca son unos de los más importantes del final del Cretácico en Europa, tanto por la abundancia, como por la buena conservación de sus restos. Especialmente significativo son los restos de hadrosaurio, por la importancia que tienen en el evento de extinción del Cretácico-Terciario. Este material esta en período de estudio por el grupo Aragosaurus. Además de los dinosaurios se han encontrado placas aisladas de dos taxones distintos de tortugas. En la Reunión de la Sociedad geológica de España realizada en Teruel el 27 de Mayo se ha presentado por primera vez un estudio detallado de estas tortugas por parte del investigador de la Universidad del País Vasco Xabier Murelaga y el miembro de Aragosaurus José Ignacio Canudo.
En su trabajo ponen de manifiesto que los quelonios fósiles del Cretácico superior son un elemento habitual en las asociaciones de vertebrados fósiles. A pesar de carácter fragmentario las placas aisladas de quelonios se pueden identificar a nivel genérico en base a caracteres como puede ser la ornamentación externa. La mayor parte de las placas de Blasi pertenecen a botremíididos similares a Polysternon y Elochelys . También se ha detectado la presencia en Bla-2 un Solemydidae.
Los botremíididos son tortugas acuáticas de agua dulce, pero estas podían salir al mar y siguiendo las líneas de costa realizar migraciones. Por esta razón, es posible encontrar restos de esta tortuga en medios marinos transicionales como deltas. En cambio los solemíididos son de hábitos terrestres por lo que sus restos para llegar a estos medios debieron ser transportados. De todas maneras aunque los botremíididos llegan hasta el Oligoceno los solemíididos no superan el límite Cretácico-Terciario por lo que en el Maastrichtiense superior podrían haber sido una familia en declive y esa ser la razón de la escasez de sus restos.
© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza-[27/05/2005]
En su trabajo ponen de manifiesto que los quelonios fósiles del Cretácico superior son un elemento habitual en las asociaciones de vertebrados fósiles. A pesar de carácter fragmentario las placas aisladas de quelonios se pueden identificar a nivel genérico en base a caracteres como puede ser la ornamentación externa. La mayor parte de las placas de Blasi pertenecen a botremíididos similares a Polysternon y Elochelys . También se ha detectado la presencia en Bla-2 un Solemydidae.
Los botremíididos son tortugas acuáticas de agua dulce, pero estas podían salir al mar y siguiendo las líneas de costa realizar migraciones. Por esta razón, es posible encontrar restos de esta tortuga en medios marinos transicionales como deltas. En cambio los solemíididos son de hábitos terrestres por lo que sus restos para llegar a estos medios debieron ser transportados. De todas maneras aunque los botremíididos llegan hasta el Oligoceno los solemíididos no superan el límite Cretácico-Terciario por lo que en el Maastrichtiense superior podrían haber sido una familia en declive y esa ser la razón de la escasez de sus restos.
© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza-[27/05/2005]
Alcaldes de Catalunya i d'Aragó critiquen el projecte de l'autovia Lleida Val d'Aran
En una reunió a Pont de Suert, alcaldes i representants dels municipis de la Ribagorça catalana i la de la Franja de Ponent afectats pel projecte de l'autovia de Lleida a la Vall d'Aran han criticat el pla de construcció d'aquesta nova infraestructura del Ministeri de Foment. Segons els alcaldes, no es tracta d'un "no rotund a l'autovia, però és un no a l'estudi que ens ha plantejat el Ministeri de Foment", ja que no hi ha un "estudi d'impacte ambiental ni un estudi sobre on s'efectuarien els abocaments de roques, pedres i runa". Els representants municipals s'han reunit a la seu del Consell Comarcal de l'Alta Ribagorça, a Pont de Suert, per analitzar la documentació que els ha presentat el Ministeri de Foment respecte a aquesta via ràpida.
Els alcaldes i representants dels ajuntaments del Pont de Suert, Vilaller, Bonanza, Montanui, Areny i Sopeira han fet arribar el seu malestar per algunes de les propostes al responsable de Carreteres de la Generalitat a Lleida, Jordi Benet, i al subdelegat del govern català per al Pirineu, Víctor Orrit. L'alcalde de Vilaller, Jaume Monsó, com a representant de la resta d'alcaldes, ha explicat que "la nostra posició no és un no rotund a l'autovia, però és un no a l'estudi que ens ha plantejat el Ministeri de Foment", que "en principi, no conté estudi d'impacte ambiental i tampoc no hi ha un estudi sobre on s'efectuarien els abocaments de roques, pedres i runa", ha afegit.
L'alcalde de Vilaller ha assenyalat també que "la connexió amb França no està resolta", i ha apuntat que "a la pàgina web del Ministeri d'Obres Públiques francès hi ha prevista una connexió amb aquesta autovia de dos carrils per cada direcció fins a la frontera, quan el nou Túnel de Vielha en tindrà tres", i s'ha preguntat per què és necessari que el tram espanyol tingui quatre carrils, que considera que "destruiran tot el paisatge".
26 maig 2004
Una notícia de VilaWeb.com
Els alcaldes i representants dels ajuntaments del Pont de Suert, Vilaller, Bonanza, Montanui, Areny i Sopeira han fet arribar el seu malestar per algunes de les propostes al responsable de Carreteres de la Generalitat a Lleida, Jordi Benet, i al subdelegat del govern català per al Pirineu, Víctor Orrit. L'alcalde de Vilaller, Jaume Monsó, com a representant de la resta d'alcaldes, ha explicat que "la nostra posició no és un no rotund a l'autovia, però és un no a l'estudi que ens ha plantejat el Ministeri de Foment", que "en principi, no conté estudi d'impacte ambiental i tampoc no hi ha un estudi sobre on s'efectuarien els abocaments de roques, pedres i runa", ha afegit.
L'alcalde de Vilaller ha assenyalat també que "la connexió amb França no està resolta", i ha apuntat que "a la pàgina web del Ministeri d'Obres Públiques francès hi ha prevista una connexió amb aquesta autovia de dos carrils per cada direcció fins a la frontera, quan el nou Túnel de Vielha en tindrà tres", i s'ha preguntat per què és necessari que el tram espanyol tingui quatre carrils, que considera que "destruiran tot el paisatge".
26 maig 2004
Una notícia de VilaWeb.com
Desset pobles acolliran el Correllengua a la Franja
El Correllengua 2004 reclama l'oficialitat del català a Europa. La Coordinadorad'Associacions per la Llengua (CAL), Acció Cultural del País Valencià , els casals de la Franja de Ponent i el Casal Jaume I de Perpinyà han organitzat, un any més, el Correllengua , la gran trobada d'unió lingüística dels Països Catalans. L'edició de 2004, una de les més ambicioses dels darrers anys, arrenca el 4 de setembre a Organyà, tot coincidint amb la commemoració del vuitè centenari de la redacció de les 'Homilies d'Organyà' . A la presentació hi haurà una cercavila pels carrers del poble amb el grup de geganters i grallers d'Oliana i l'encesa de les torxes de la flama. A continuació hi intervindran Montserrat Pérez (CAL), Vicent Sanchis (director de l'Avui), Francesc Ricart i Christian Martínez.
Pel que fa a la Franja de Ponent segons la recent roda de premsa dels organitzadors (ACPV i la CAL) a Lleida desset pobles l'acolliran a partir de l'11 de setembre, quan apareixerà pel sud de les nostres comarques, en concret a Favara de Matarranya i Nonasp, tot seguit anirà a Arenys de Lledó i el 18 de setembre s'enfilarà comarques amunt per a realitzar la III Trobada de Castellons, que enguany es farà a un dels castellons de la Franja, Castellonroi, a La Llitera. El 2 d'octubre el Correllengua recalarà en quatre pobles de la mateixa comarca: El Campell, Albelda, El Torricó i Tamarit de Llitera, i el 9 d'octubre continuarà pujant fins els Pirineus per aturar-se a Areny de Noguera i Benavarri. El 23 d'octubre farà mitja volta cap el sud i s'aturarà al Baix Cinca amb actes programats a Fraga i Torrent de Cinca. Segons informaren el Correllengua també passarà pels pobles habituals de cada any, com Mequinensa on l'any passat es va fer un Correllengua de convocatòria nacional Massalió o Calaceit el Correllengua més multitudinari de cada any junt amb Queretes entre d'altres. En canvi no s'ha posat data, per ara, a Queretes, on sempre es fa, Beseit o a la plaça més important i dura de la Franja per allò del xapurriau Vall de Roures, on es va iniciar l'any passat. En total per ara s'han anunciat 17 pobles l'any passat foren 21 així que és probable que encara hi hagin algunes incorporacions de darrere hora.
05 setembre 2004
Una notícia de VilaWeb.com Edició Franja de Ponent
Pel que fa a la Franja de Ponent segons la recent roda de premsa dels organitzadors (ACPV i la CAL) a Lleida desset pobles l'acolliran a partir de l'11 de setembre, quan apareixerà pel sud de les nostres comarques, en concret a Favara de Matarranya i Nonasp, tot seguit anirà a Arenys de Lledó i el 18 de setembre s'enfilarà comarques amunt per a realitzar la III Trobada de Castellons, que enguany es farà a un dels castellons de la Franja, Castellonroi, a La Llitera. El 2 d'octubre el Correllengua recalarà en quatre pobles de la mateixa comarca: El Campell, Albelda, El Torricó i Tamarit de Llitera, i el 9 d'octubre continuarà pujant fins els Pirineus per aturar-se a Areny de Noguera i Benavarri. El 23 d'octubre farà mitja volta cap el sud i s'aturarà al Baix Cinca amb actes programats a Fraga i Torrent de Cinca. Segons informaren el Correllengua també passarà pels pobles habituals de cada any, com Mequinensa on l'any passat es va fer un Correllengua de convocatòria nacional Massalió o Calaceit el Correllengua més multitudinari de cada any junt amb Queretes entre d'altres. En canvi no s'ha posat data, per ara, a Queretes, on sempre es fa, Beseit o a la plaça més important i dura de la Franja per allò del xapurriau Vall de Roures, on es va iniciar l'any passat. En total per ara s'han anunciat 17 pobles l'any passat foren 21 així que és probable que encara hi hagin algunes incorporacions de darrere hora.
05 setembre 2004
Una notícia de VilaWeb.com Edició Franja de Ponent
Història dels límits diocesans de Catalunya (IV)|
Els territoris absents o nullius dioecesis:
Com a bastament s’ha exposat, el país es trobava repartit en diòcesis i aquestes agrupades en províncies eclesiàstiques, però la base de totes aquestes estructures religioses eren sempre les parròquies; no obstant aixòhi havia parròquies que a vegades no pertanyien a cap diòcesi concreta (nullius dioecesis, en llatí), o bé formaven curiosos enclavaments o territoris aïllats d’una parroquia dins el territori d’una altra. Sobre aquest tema tractarem breument, car a Catalunya tots els enclavaments varen desaparèixer a mitjan segle XX. Aquestes anomalies tenien el seu origen en els temps feudals, quan les parròquies es repartien bàsicament en tres grups: les que estaven sotmeses directament als bisbes o als seu capítols catedralicis, les que depenien de monestirs i les que eren pròpies de particulars o d’antics senyors feudals.
Sobre totes elles tenia una certa vigilància el bisbe com a responsable de la cura d’ànimes i per això tenia sobre elles dret de visita pastoral, havien d’assistir als seus sínodes i rebre d’ell els sants olis; tanmateix, la seva acció sobre aquestes parròquies es trobava molt limitada, sobretot quan hi volia fer la visita pastoral. Els grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les seves disposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal.
Entre les primeres hiEls grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les seves disposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal. Entre les primeres hiAquestes en 1879 es varen incorporar a la diòcesi de Barcelona, per creure que això donava més prestigi al monestir; per ironies del destí ara tot ha passat al nou bisbat de Sant Feliu de Llobregat.
No obstant això, els principals territoris exempts que marcaven notables enclavaments en la geografia religiosa catalana eren els que estaven subordinats als antics monestirs o canòniques de Sant Pere d’Àger, de Santa Maria de Mur i de Santa Maria de Meià, i algunes parròquies filles també de velles exempcions dels bisbats d’Urgell i de Lleida.
L’abat de la gran canònica de Santa Maria d’Àgertenia plena jurisdicció sobre 38 parròquies i 16 annexes, repartides en quatre oficialats, un per cada enclavament: el d’Àger i el de Castelló de Farfanya, a la Noguera, el de Montclar a la comarca d’Urgell i el de Valldellou a la Llitera.
La canònica de Santa Maria de Mur, del Pallars Jussà, regida per un paborde, tenia jurisdicció exempta sobre 10 parròquies, una d’elles ja a l’Aragó.
El prior de Santa Maria de Meià, de la Noguera, tenia jurisdicció exempta sobre 9 parròquies d’entorn el seu monestir.
La diòcesi de Lleida, perherència d’època feudal, tenia l’enclavat de les Oluges, amb les dues parròquies de les Oluges, la de Sant Guim de la Plana, la de la Manresana i Sant Ramon i el Portell, situada entre les bisbats de Vic i d’Urgell. La diòcesi d’Urgell tenia el gran enclavat d’Areny de Noguera, amb diverses parròquies, el també notable de Peralta de la Sal i Noals i el petit de Castanesa, tots en territori de la Franja, dins la diòcesi de Lleida. El concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu de l’any l851 va preveure un canvi de límits diocesans i parroquials i la supressió del bisbat de Solsona, per la lluita i oposició dels solsonins. També va fer passar la diòcesi d’Eivissa, fins aleshores de Tarragona, a la metròpoli de València.
Pel que fa als territoris exempts, els va declarar abolits i els va unir a les diòcesis dins les quals es trobaven, bé que les convulsions polítiques del moment varen dilatar la posada en pràctica de totes les esmentades reformes fins als volts de l’any 1874.
A partir de 1874 no quedà cap dels antics enclavaments i els límits diocesans quedaren fixats o sense variacions fins a 1957; només al llarg d’aquest temps es consolidà i restaurà definitivament la diòcesi de Solsona.
Antoni Pladevall i Font
Com a bastament s’ha exposat, el país es trobava repartit en diòcesis i aquestes agrupades en províncies eclesiàstiques, però la base de totes aquestes estructures religioses eren sempre les parròquies; no obstant aixòhi havia parròquies que a vegades no pertanyien a cap diòcesi concreta (nullius dioecesis, en llatí), o bé formaven curiosos enclavaments o territoris aïllats d’una parroquia dins el territori d’una altra. Sobre aquest tema tractarem breument, car a Catalunya tots els enclavaments varen desaparèixer a mitjan segle XX. Aquestes anomalies tenien el seu origen en els temps feudals, quan les parròquies es repartien bàsicament en tres grups: les que estaven sotmeses directament als bisbes o als seu capítols catedralicis, les que depenien de monestirs i les que eren pròpies de particulars o d’antics senyors feudals.
Sobre totes elles tenia una certa vigilància el bisbe com a responsable de la cura d’ànimes i per això tenia sobre elles dret de visita pastoral, havien d’assistir als seus sínodes i rebre d’ell els sants olis; tanmateix, la seva acció sobre aquestes parròquies es trobava molt limitada, sobretot quan hi volia fer la visita pastoral. Els grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les seves disposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal.
Entre les primeres hiEls grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les seves disposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal. Entre les primeres hiAquestes en 1879 es varen incorporar a la diòcesi de Barcelona, per creure que això donava més prestigi al monestir; per ironies del destí ara tot ha passat al nou bisbat de Sant Feliu de Llobregat.
No obstant això, els principals territoris exempts que marcaven notables enclavaments en la geografia religiosa catalana eren els que estaven subordinats als antics monestirs o canòniques de Sant Pere d’Àger, de Santa Maria de Mur i de Santa Maria de Meià, i algunes parròquies filles també de velles exempcions dels bisbats d’Urgell i de Lleida.
L’abat de la gran canònica de Santa Maria d’Àgertenia plena jurisdicció sobre 38 parròquies i 16 annexes, repartides en quatre oficialats, un per cada enclavament: el d’Àger i el de Castelló de Farfanya, a la Noguera, el de Montclar a la comarca d’Urgell i el de Valldellou a la Llitera.
La canònica de Santa Maria de Mur, del Pallars Jussà, regida per un paborde, tenia jurisdicció exempta sobre 10 parròquies, una d’elles ja a l’Aragó.
El prior de Santa Maria de Meià, de la Noguera, tenia jurisdicció exempta sobre 9 parròquies d’entorn el seu monestir.
La diòcesi de Lleida, perherència d’època feudal, tenia l’enclavat de les Oluges, amb les dues parròquies de les Oluges, la de Sant Guim de la Plana, la de la Manresana i Sant Ramon i el Portell, situada entre les bisbats de Vic i d’Urgell. La diòcesi d’Urgell tenia el gran enclavat d’Areny de Noguera, amb diverses parròquies, el també notable de Peralta de la Sal i Noals i el petit de Castanesa, tots en territori de la Franja, dins la diòcesi de Lleida. El concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu de l’any l851 va preveure un canvi de límits diocesans i parroquials i la supressió del bisbat de Solsona, per la lluita i oposició dels solsonins. També va fer passar la diòcesi d’Eivissa, fins aleshores de Tarragona, a la metròpoli de València.
Pel que fa als territoris exempts, els va declarar abolits i els va unir a les diòcesis dins les quals es trobaven, bé que les convulsions polítiques del moment varen dilatar la posada en pràctica de totes les esmentades reformes fins als volts de l’any 1874.
A partir de 1874 no quedà cap dels antics enclavaments i els límits diocesans quedaren fixats o sense variacions fins a 1957; només al llarg d’aquest temps es consolidà i restaurà definitivament la diòcesi de Solsona.
Antoni Pladevall i Font
13 de febrer 2007
V COL·LOQUI D'ESTUDIS TRANSPIRINENCS:. 2007-10-07. Areny de Noguera
1a Circular informativa: V Col•loqui d’Estudis Transpirinencs Els poders locals als Pirineus: política, societat i cultura Areny de Noguera (Ribagorça) 5-7 d’octubre de 2007 Text introductori: El V Col•loqui d’Estudis Transpirinencs emprèn un nou camí amb l’inici de la seva itinerància. Així, la Ribagorça esdevé el primer relleu de Núria per a donar veu a les diverses qüestions que toquen directament les valls pirinenques, des del Mediterrani fins a l’Atlàntic o de Nord a Sud. El títol escollit per a la trobada del 2007 a Areny de Noguera (“Els poders locals al Pirineu: política, societat i cultura”) té com a voluntat obrir un debat públic des del món de la recerca fins a la societat civil per a entendre l’evolució actual del Pirineu en totes les seves vessants. Per això, l’estudi de les formes de poder local des de l’època medieval fins al segle XXI ha de servir per donar llum a incongruències, contradiccions i possibilitats del món actual. Els puntals d’aquestes conferències i debats se centraran en la política, la societat i la cultura. L’explicació d’un passat, dels lligams entre valls, del desenvolupament del poder comtal, o l’arrelament d’un present de modernitat on les estructures han de tenir un seguiment de control vertical són alguns dels elements que poden haver promogut formes alternatives d’autogestió i una reinvenció dels poders. Àmbits temàtics: El col•loqui s’organitzarà a l’entorn de tres grans eixos o àmbits temàtics que centraran i delimitaran les principals ponències o conferències marc del col•loqui i, alhora, de les diverses comunicacions que puguin presentar-s’hi: 1.LES FORMES DEL PODER LOCAL A LES VALLS PIRINENQUES: ORÍGENS I EVOLUCIÓ: Les formes de poder actual que trobem a les valls pirinenques, sigui l’Estat que sigui, troben el seu origen en la formació dels poders locals des de l’època medieval. Els acords de lligues i patzeries serien la mostra de voluntat d’enteniment per a tirar endavant les seves societats. La llengua, les tradicions o les guerres sorgides arran de l’enfortiment dels Estats a l’època moderna són alguns elements necessaris per entendre la diversitat de poders locals i la seva interacció amb la societat pirinenca. La seva evolució ha estat fonamental per entendre l’assentament de grups socials, l’enfortiment dels poders centrals o les febleses econòmiques.2. CULTURA POLÍTICA I SOCIAL DEL MÓN RURAL EN L’ACTUALITAT: La millor manera d’entendre els fonaments i les possibilitats dels poders polítics pirinencs en el món actual és partir dels orígens i sobretot de l’entorn físic i cultural. Aquests elements són a l’arrel de la cultura política que es va construint. La diversitat de privilegis i drets de les valls que han subsistit fins avui dia són un altre dels elements fonamentals que intercedeixen en les peculiaritats de la societat. Heterogeneïtat o similituds? Aquesta pregunta tradueix el com i el perquè del funcionament sociopolític del món pirinenc en l’actualitat. 3. ELS NOUS NUCLIS DE PODER: CONTINUÏTATS, REINVENCIONS I NOUS MODELS: Les noves bases establertes a partir de la base política desenvolupada essencialment al segle XX ha permès l’establiment de formes de poder que emanen d’una incipient democràcia contemporània. A partir d’aquí, les portes que s’han anat obrint han donat embranzida a col•lectivitats socials i populars que abans no havien tingut veu. Però, alhora, també els detentors tradicionals del poder han hagut de reinventar-se per a subsistir o desaparèixer. El difícil equilibri que s’està establint és un dels pilars del progrés dels nous models de poder i gestió que s’està produint des del cor de la societat en direcció de la (auto)política i la (auto)cultura. Resta saber si els nuclis promotors gaudeixen d’una capacitat plena o queden lligats a un sistema centralitzat de difícil esquinçament.Les comunicacions: Els interessats en participar en aquest col•loqui mitjançant la presentació d’una comunicació poden enviar les seves propostes en forma de resum, amb una extensió màxima d’entre 1.500 i 2.000 caràcters. El termini per presentar aquests resums és el 13 d’abril de 2007. Cal trametre el resum a l’adreça de correu electrònic i la butlleta d’inscripció per correu ordinari o per fax a l’Institut Ramon Muntaner: Institut Ramon Muntaner. Fundació Privadadels centres d’estudis de Parla CatalanaMas de la Coixa, Rotonda Eix de l’Ebre, s/n.43770 Móra la NovaTel: 977 401757Fax: 977 414053Adreça electrònica: mcarme@irmu.org El termini per lliurar el text definitiu, que haurà de tenir una extensió d’entre 21.000 i 25.000 caràcters, és el 30 d’agost de 2007. Per a facilitar l’assistència al col•loqui, l’organització oferirà opcions d’allotjament i de restaurant. L’organització està estudiant la possibilitat d’oferir beques als participants. El preu de la inscripció general és de 50 € i el de la reduïda- per a membres de centres d'estudis i estudiants- serà de 30 €. El preu dóna dret a les actes, als dinars de dissbte i diumenge i a l'actuació. Organització: Centre d’Estudis Ribagorçans; Diputació de GironaPatronat; Francesc Eiximenis; Institut Ramon Muntaner; Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès; Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. Secretaria del Col•loqui: Institut Ramon Muntaner. Fundació Privadadels centres d’estudis de Parla CatalanaTel. 977 401757/Fax 977 414053Adreça electrònica: mcarme@irmu.orgInformació: www.irmu.org
EL GRUPO DESCUBRE PRUEBAS DE COMO MURIO UNO DE LOS DINOS. DE ARÉN - [12/08/2005]
En el “3 Annual meeting European Association of Vertebrate palaeontologists (EAVP)” celebrado en Darmstadt (Alemania) del 18 al 23 de Julio el Grupo Aragosaurus ha presentado un trabajo donde se propone la causa de la muerte de uno de los dinosaurios de Arén. Siendo la primera vez en España que se aborda un trabajo paleobiológico de estas características. El trabajo firmado por José Ignacio Canudo, Penélope Cruzado Caballero y Miguel Moreno interpreta una patología presente en una vértebra caudal de un hadrosaurio como resultado de una infección.El yacimiento de Blasi 3 en Arén (Huesca) es uno de los más ricos del final del Cretácico de Europa. En él se han recuperado varios centenares de huesos pertenecientes a varios individuos de dinosaurios hadrosaurios, los popularmente conocidos como “picos de pato”. Una de las vértebras caudales (de la cola) tiene algunas singularidades que desde un principio se plantearon algunas dudas. Su espina neural esta recurvada y no recta como es normal y además presenta un agujero y el hueso está desmesuradamente inflamado. Cuando nos fijamos con detalle además presenta un par de fracturas, una de ellas con un callo incipiente, prueba que la rotura fue en vida del organismo.
¿Como se explican todas esas patologías (anomalías)? La manera más sencilla es que un dinosaurio carnívoro mordió en la cola, produciendo la rotura de la vértebra y una incisión del hueso. Esto sin duda no produjo la muerte del organismo, pero le produjo una rápida infección como prueba la inflamación del hueso. Esta infección debió ser muy rápida ya que el callo de la rotura está poco desarrollado, y esta estructura se forma a los pocos días de la rotura. Esta importante infección fue posiblemente la causa de la muerte, ya que por el desarrollo que presenta el hueso es razonable pensar que afecto de manera generalizada a las partes blandas.La secuencia de acontecimientos es fácil de reconstruir un dinosaurio carnívoro salto encima del hadrosaurio asestándole una dentellada e inoculándole elementos patógenos que en pocos días le produjo la muerte. Hoy en día los varanos utilizan una técnica de caza similar, quizás algunos dinosaurios del Cretácico hicieran lo mismo, al menos alguno de Arén.
© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza
¿Como se explican todas esas patologías (anomalías)? La manera más sencilla es que un dinosaurio carnívoro mordió en la cola, produciendo la rotura de la vértebra y una incisión del hueso. Esto sin duda no produjo la muerte del organismo, pero le produjo una rápida infección como prueba la inflamación del hueso. Esta infección debió ser muy rápida ya que el callo de la rotura está poco desarrollado, y esta estructura se forma a los pocos días de la rotura. Esta importante infección fue posiblemente la causa de la muerte, ya que por el desarrollo que presenta el hueso es razonable pensar que afecto de manera generalizada a las partes blandas.La secuencia de acontecimientos es fácil de reconstruir un dinosaurio carnívoro salto encima del hadrosaurio asestándole una dentellada e inoculándole elementos patógenos que en pocos días le produjo la muerte. Hoy en día los varanos utilizan una técnica de caza similar, quizás algunos dinosaurios del Cretácico hicieran lo mismo, al menos alguno de Arén.
© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza
El castell d'Areny
La família del meu pare prové d'Areny de Noguera, a la Franja de Ponent. Pujant de Lleida a Viella, és un petit poble situat abans del Pont de Suert, quasi a tocar del riu Noguera Ribagorçana. L'any 1833, arran de la divisió provincial de Javier de Burgos, la frontera entre Catalunya i Aragó va ser fixada en aquest riu i per això els meus avis ja van néixer aragonesos, tot i que amb prou feines sabien parlar castellà. Aquesta frontera no té cap lògica econòmica, atès que aquest riu, que baixa de nord a sud (en contrast amb les serres i carenes del Pirineu, que van d'est a oest), és un punt de confluència i trobada més que no pas de separació.
La divisió provincial va escapçar unes comarques històricament catalanoparlants, per bé que els seus habitants van seguir orientant les seves relacions personals i els seus intercanvis comercials a Catalunya. Avui segueixen adreçant-se preferentment a Viella, Tremp o Lleida, en tant que sortides tradicionals naturals, tot i que fa deu anys s'ha consumat el canvi de bisbat, de la Seu d'Urgell a Barbastre. La catalanitat hi ha estat latent de manera més o menys conscient i la força econòmica secular de Catalunya era objecte de reflexió: "No ens sortiria més a compte ser catalans que aragonesos?". Així, la recuperació de l'autogovern català l'any 1980 va ser vista amb simpatia i a Areny s'afanyaren a signar convenis d'ensenyament i de sanitat amb Catalunya, així com també a instal·lar un repetidor per a poder captar el senyal de TVC.
Tot i això, en els darrers deu anys s'ha produït un canvi de percepció, que té relació amb el finançament autonòmic. Les limitacions financeres de la Generalitat s'han anat accentuant, en contrast amb els recursos creixents del govern aragonès. La pluja de recursos públics a tota la franja aragonesa és espectacular i a Areny és ben visible en molts àmbits: places i carrers renovats del nucli medieval, cases i façanes restaurades (espectacular gòtic civil a la Casa del Governador, avui museu comarcal), noves rutes turístiques obertes (dinosaures, dòlmens), una colònia de voltors recuperada, piscines i poliesportiu modernitzats, subvencions molt elevades per a l'establiment de negocis de turisme rural... a banda de tota mena de cursets i facilitats de les autoritats locals per als veïns. La complicitat o la indiferència del sector públic, avui més potent que mai, és bàsica per impulsar o per deixar esllanguir l'economia d'un territori.
El castell d'Areny és un altre exemple d'aquest impuls públic. Considerat el primer castell documentat del comtat de Ribagorça (any 823), al costat de la torre medieval s'alcen les restes d'una església romànica, situada dalt d'un abrupte turó. Fa dos anys que el govern aragonès hi està realitzant diferents treballs de consolidació, que han posat al descobert una necròpolis del segle XI i una espectacular cisterna d'aigua excavada a la roca. No cal dir que els recomano una visita, si és a l'estiu millor al capvespre.
El meu pare em deia ara fa quatre anys: "He passat de la duresa de la vida del segle XII als avenços del segle XXI; he passat d'anar a buscar aigua a la font de petit i de segar blat amb una falç de jove al teletreball per Internet abans de jubilar-me. Ja ho he vist tot a Areny". No, no ho havíem vist tot: per pujar els materials al castell s'ha estat fent servir un helicòpter. Un helicòpter al castell d'Areny! És una bona metàfora, tot un símbol d'un nou poder emergent, un govern aragonès potent i eficient comandat avui per ribagorçans de parla catalana, que fan una política desacomplexada de suport total al seu territori. La història té girs sobtats i sorprenents, fa vint anys tota la comarca semblava condemnada a l'abandó.
El superàvit fiscal de la franja aragonesa és realment espectacular, ja que obres i reformes semblants s'estan realitzant a altres pobles veïns. En contrast amb el castell d'Areny, a l'altra banda del riu es troba el castell d'Orrit. Situat a Catalunya, aquest castell es troba construït en línia a pocs centenars de metres de distància del d'Areny. Aprofitant que el riu fa un tall estret a la mateixa serra transversal, està situat també en un lloc abrupte, pensat per barrar el pas als sarraïns que volguessin pujar riu amunt. La seva situació, però, és de total abandó i en parlarem dijous vinent: i és que al castell d'Orrit s'hi acaba de documentar el primer text escrit en català, un jurament feudal datat l'any 1047, dos segles abans de les homilies d'Organyà.
Aquest dissabte hem anat a Areny a esporgar els arbres de l'hort i l'era, com fem cada any a finals de febrer. Després d'un excel·lent dinar a la fonda de casa Domench, baixem cap a Barcelona. Al cotxe tots s'han adormit i, per tant, la música d'Obrint Pas i del Club Super3 deixa pas a Joan Pau Pujol: la seva missa de Sant Jordi, estrenada al Palau de la Generalitat el 1614, és una autèntica delícia en la versió polifònica que n'ha fet la Capella Joan Cererols, regalada fa poc per la revista Sàpiens. Fa un dia clar, preciós i serè, el blat verdeja per sobre de clapes de neu disperses i la llum de l'hora baixa il·lumina com mai els boscos de pins, roures i alzines que s'alternen a les muntanyes, al peu de les quals baixa el nostre riu. I de sobte, la inspiració precisa de Màrius Torres: "Per què has fet, o diví Pare de la ironia, tan bells els sentiments humans?"
Ramon Tremosa i Balcells Professor de teoria econòmica a la UB
La divisió provincial va escapçar unes comarques històricament catalanoparlants, per bé que els seus habitants van seguir orientant les seves relacions personals i els seus intercanvis comercials a Catalunya. Avui segueixen adreçant-se preferentment a Viella, Tremp o Lleida, en tant que sortides tradicionals naturals, tot i que fa deu anys s'ha consumat el canvi de bisbat, de la Seu d'Urgell a Barbastre. La catalanitat hi ha estat latent de manera més o menys conscient i la força econòmica secular de Catalunya era objecte de reflexió: "No ens sortiria més a compte ser catalans que aragonesos?". Així, la recuperació de l'autogovern català l'any 1980 va ser vista amb simpatia i a Areny s'afanyaren a signar convenis d'ensenyament i de sanitat amb Catalunya, així com també a instal·lar un repetidor per a poder captar el senyal de TVC.
Tot i això, en els darrers deu anys s'ha produït un canvi de percepció, que té relació amb el finançament autonòmic. Les limitacions financeres de la Generalitat s'han anat accentuant, en contrast amb els recursos creixents del govern aragonès. La pluja de recursos públics a tota la franja aragonesa és espectacular i a Areny és ben visible en molts àmbits: places i carrers renovats del nucli medieval, cases i façanes restaurades (espectacular gòtic civil a la Casa del Governador, avui museu comarcal), noves rutes turístiques obertes (dinosaures, dòlmens), una colònia de voltors recuperada, piscines i poliesportiu modernitzats, subvencions molt elevades per a l'establiment de negocis de turisme rural... a banda de tota mena de cursets i facilitats de les autoritats locals per als veïns. La complicitat o la indiferència del sector públic, avui més potent que mai, és bàsica per impulsar o per deixar esllanguir l'economia d'un territori.
El castell d'Areny és un altre exemple d'aquest impuls públic. Considerat el primer castell documentat del comtat de Ribagorça (any 823), al costat de la torre medieval s'alcen les restes d'una església romànica, situada dalt d'un abrupte turó. Fa dos anys que el govern aragonès hi està realitzant diferents treballs de consolidació, que han posat al descobert una necròpolis del segle XI i una espectacular cisterna d'aigua excavada a la roca. No cal dir que els recomano una visita, si és a l'estiu millor al capvespre.
El meu pare em deia ara fa quatre anys: "He passat de la duresa de la vida del segle XII als avenços del segle XXI; he passat d'anar a buscar aigua a la font de petit i de segar blat amb una falç de jove al teletreball per Internet abans de jubilar-me. Ja ho he vist tot a Areny". No, no ho havíem vist tot: per pujar els materials al castell s'ha estat fent servir un helicòpter. Un helicòpter al castell d'Areny! És una bona metàfora, tot un símbol d'un nou poder emergent, un govern aragonès potent i eficient comandat avui per ribagorçans de parla catalana, que fan una política desacomplexada de suport total al seu territori. La història té girs sobtats i sorprenents, fa vint anys tota la comarca semblava condemnada a l'abandó.
El superàvit fiscal de la franja aragonesa és realment espectacular, ja que obres i reformes semblants s'estan realitzant a altres pobles veïns. En contrast amb el castell d'Areny, a l'altra banda del riu es troba el castell d'Orrit. Situat a Catalunya, aquest castell es troba construït en línia a pocs centenars de metres de distància del d'Areny. Aprofitant que el riu fa un tall estret a la mateixa serra transversal, està situat també en un lloc abrupte, pensat per barrar el pas als sarraïns que volguessin pujar riu amunt. La seva situació, però, és de total abandó i en parlarem dijous vinent: i és que al castell d'Orrit s'hi acaba de documentar el primer text escrit en català, un jurament feudal datat l'any 1047, dos segles abans de les homilies d'Organyà.
Aquest dissabte hem anat a Areny a esporgar els arbres de l'hort i l'era, com fem cada any a finals de febrer. Després d'un excel·lent dinar a la fonda de casa Domench, baixem cap a Barcelona. Al cotxe tots s'han adormit i, per tant, la música d'Obrint Pas i del Club Super3 deixa pas a Joan Pau Pujol: la seva missa de Sant Jordi, estrenada al Palau de la Generalitat el 1614, és una autèntica delícia en la versió polifònica que n'ha fet la Capella Joan Cererols, regalada fa poc per la revista Sàpiens. Fa un dia clar, preciós i serè, el blat verdeja per sobre de clapes de neu disperses i la llum de l'hora baixa il·lumina com mai els boscos de pins, roures i alzines que s'alternen a les muntanyes, al peu de les quals baixa el nostre riu. I de sobte, la inspiració precisa de Màrius Torres: "Per què has fet, o diví Pare de la ironia, tan bells els sentiments humans?"
Ramon Tremosa i Balcells Professor de teoria econòmica a la UB
Altres indrets del terme 5
Ribera de Vall i la Casa Gran: El lloc de Ribera de Vall és situat al vessant del puig d'Alòs, al marge esquerre de la Valira, a 952 m. El seu poblament antic és difícil de precisar per tal com s'inclou en el de l'antiga jurisdicció de Cornudella. El lloc tenia, però, només 5 focs el 1495, 83 h el 1900 i 9 h el 1991. Fins el 1860 fou el cap administratiu de l'antic municipi de Cornudella de Valira, posteriorment desplaçat per la Casa Gran.La seva església parroquial, dedicada a Sant Miquel, guarda, com s'ha dit, elements de la portada i un crismó de l'antiga de Sant Pere de Cornudella.La caseria de la Casa Gran, mancat d'història antiga, arribà a tenir un màxim de 76 h el 1880, i el 1991 en tenia 18; és al vessant esquerre de la vall, aigua amunt del poble de Puimolar. El seu origen se situa al segle XIX, quan es va construir un nou centre administratiu que substituïa Ribera de Vall. Al seu voltant es va anar reunint una petita caseria.
12 de febrer 2007
EL MAPA I EL TERRITORI: EL CAS DEL RIBET DE LA PERIFÈRIA
No fa gaires anys Lluís V. Aracil, el sociolingüista ibèric més conegut i reconegut dins i fora del país, ens recordava i recomanava, amb l'agudesa intel.lectual que el caracteritza, que no s'ha de confondre el mapa amb el territori. I encara que pot semblar estrany, el nostre eminent sociolingüista no es referia en especial als territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans que s'estenen al llarg de la frontera entre Aragó i Catalunya i que, fora d'aquests mateixos territoris, són coneguts des de fa no gaire més d'una dècada —després d'una llarga «disputa» denominalista— amb el nom genèric de la Franja, apel.latiu que sovint també podem trobar amb les seues corresponents variants geogràfiques de Franja de Ponent —si es té com a punt d'observació el Principat de Catalunya— i Franja Oriental— si es té com a punt d'observació l'interior d'Aragó. Si bé Lluís V. Aracil feia referència en concret a la confusió entre l'objecte i la representació de l'objecte, la seua metàfora-advertiment ens ve que ni pintada per reflexionar, ni que sia breument, sobre les comarques aragoneses de llengua catalana o, si es vol, de les comarques catalanes administrativament aragoneses. El matís és prou important, si més no per a alguns.
Primer de tot, sembla evident que hauríem de parlar del mot Franja, darrere del qual hi ha implícitament la idea de territori perifèric respecte a un centre, ja sia la ciutat de Barcelona en el cas de Catalunya, ja sia la ciutat de Saragossa en el cas d'Aragó, territori que si bé forma part de la zona d'influència directa del centre en qüestió es tracta d'un territori marginal, perifèric, no essencial.
Si ha triomfat la denominació Franja per a referenciar el conjunt de poblacions aragoneses de llengua catalana és precisament perquè és un nom creat i aplicat, generalment, des de fora del mateix territori al qual fa referència, creació feta per qui ha confós mapa amb territori, cosa aquesta última, per altra banda, prou corrent en la història de les denominacions territorials; molt sovint és l'estranger —l'estrany— qui bateja el territori, qui té la perspectiva per veure la unitat, la hipotètica unitat, que es desprèn de l'observació del mapa. Què hi farem, ens haurem de conformar amb el nom: ara per ara no en tenim cap d'altre amb prou acceptació per a referir-nos conjuntament a aquests territoris. Malgrat aquesta nova denominació de Franja tot apunta que bona part dels habitants d'aquests territoris encara avui no s'han assabentat del bateig; potser perquè ells formen part del territori i no del mapa.
Com s'acaba d'assenyalar, en el nostre cas ha estat l'estranger qui ha tingut la perspectiva visual per descobrir en el mapa un territori en la intersecció de dos elements de naturalesa molt diversa. Per una banda, trobem l'administració aragonesa, i per l'altra la llengua catalana; la intersecció d'aquests dos elements té com a resultat una llenca territorial allargassada, d'escassa amplada i amb uns límits difusos, en especial en el sector nord-occidental d'aquesta llenca. Bé, a partir del que trobem observant el mapa es pot crear un territori i, fins i tot, donar-li un nom, si es vol un nom merament descriptiu, com ara Franja. D'això se'n diu començar la casa per la teulada o confondre el mapa amb el territori.
Amb aquest nou territori descobert a partir de l'observació del mapa també es pot idear tot un seguit d'elements que ens facen donar sentit al territori en qüestió, produir-ne una personalitat i una unitat que ens permeta ensamblar el nou territori en un cas més gran i general. També caldrà unificar el territori internament, llimar límits i aplicar, quan ens convinga, els comportaments i les actituds d'alguns dels seus habitants a la generalitat de la població, de tal manera que puguem homologar-los amb els seus veïns de l'est o de l'oest, segons la perspectiva de l'estranger obse rvador de mapes i descobridor de territoris. Però, ai las, la cosa és sempre molt més complicada que no sembla: el territori —que no el mapa— és llarg i divers, els límits —interns i externs— sovint són imprecisos, els habitants prou diversos i els matisos prou importants i significatius per a poder parlar, malgrat el mapa, d'un únic territori i una única realitat.
Segurament hauria estat molt més just, des de fora del territori i, si es vol, amb el mapa a les mans, batejar el territori descobert amb un nom encara més descriptiu d'allò que unifica el territori i que comparteixen les diferents parts del territori: la marginalitat; potser hauria estat més just dir-ne el Ribet de la Perifèria, denominació que tanta justificació tindria, sens dubte, des de l'Aragó profund com des de la Catalunya estricta. Perquè si som clars —i, si convé, catalans—, ¿què som els habitants i els territoris de la Franja sinó perifèria de la perifèria? Per a uns serem la perifèria del vestit dels Països Catalans, un vestit que té uns complements que sense ser -ne, en principi, part essencial, ajuden a donar-li una personalitat pròpia: un llacet, un ribet o una cinta, complements sense els quals el vestit ja no seria ben bé el mateix, però que sense els quals tampoc no es desfarà el conjunt del vestit; o potser sí. Certament el nostre que no serà l'únic ribet de la perifèria que li trobaríem, així a primer cop d'ull, al vestit dels anomenats Països Catalans. Hi ha a ltres ribets a la franja més septentrional o a l'extrem sud de la franja meridional, per esmentar només dues possibles «franges». És a dir, estrafent conceptes de la tradició dialectològica catalana, serien els altres Ribets. Però això ja és una altra història: o potser no.
Per a uns altres els territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans seran el ribet d'un vestit anomenat Aragó, un vestit massa esfilagarsat des de fa centúries —i no només per les vores— que, vulguem o no vulguem, avui per avui es redueix a quatre parracs mal apedaçats al voltant de la ciutat de Saragossa o, des d'un altre punt de vista, escampats per quatre o cinc valls pirinenques. Però això també és una altra història; o potser no.
Sia com sia, en tots dos casos ens trobem amb una mena de ribet perifèric, o si més no a mi m'ho sembla observant el mapa. Però quan s'observa de prop el territori —i els habitants del territori— la cosa canvia, i força; però això sí que ja és una ultra història.
HÈCTOR MORET, filòleg. Epíleg del llibre Franja, frontera i llengua. Lleida, desembre de 1995.
Primer de tot, sembla evident que hauríem de parlar del mot Franja, darrere del qual hi ha implícitament la idea de territori perifèric respecte a un centre, ja sia la ciutat de Barcelona en el cas de Catalunya, ja sia la ciutat de Saragossa en el cas d'Aragó, territori que si bé forma part de la zona d'influència directa del centre en qüestió es tracta d'un territori marginal, perifèric, no essencial.
Si ha triomfat la denominació Franja per a referenciar el conjunt de poblacions aragoneses de llengua catalana és precisament perquè és un nom creat i aplicat, generalment, des de fora del mateix territori al qual fa referència, creació feta per qui ha confós mapa amb territori, cosa aquesta última, per altra banda, prou corrent en la història de les denominacions territorials; molt sovint és l'estranger —l'estrany— qui bateja el territori, qui té la perspectiva per veure la unitat, la hipotètica unitat, que es desprèn de l'observació del mapa. Què hi farem, ens haurem de conformar amb el nom: ara per ara no en tenim cap d'altre amb prou acceptació per a referir-nos conjuntament a aquests territoris. Malgrat aquesta nova denominació de Franja tot apunta que bona part dels habitants d'aquests territoris encara avui no s'han assabentat del bateig; potser perquè ells formen part del territori i no del mapa.
Com s'acaba d'assenyalar, en el nostre cas ha estat l'estranger qui ha tingut la perspectiva visual per descobrir en el mapa un territori en la intersecció de dos elements de naturalesa molt diversa. Per una banda, trobem l'administració aragonesa, i per l'altra la llengua catalana; la intersecció d'aquests dos elements té com a resultat una llenca territorial allargassada, d'escassa amplada i amb uns límits difusos, en especial en el sector nord-occidental d'aquesta llenca. Bé, a partir del que trobem observant el mapa es pot crear un territori i, fins i tot, donar-li un nom, si es vol un nom merament descriptiu, com ara Franja. D'això se'n diu començar la casa per la teulada o confondre el mapa amb el territori.
Amb aquest nou territori descobert a partir de l'observació del mapa també es pot idear tot un seguit d'elements que ens facen donar sentit al territori en qüestió, produir-ne una personalitat i una unitat que ens permeta ensamblar el nou territori en un cas més gran i general. També caldrà unificar el territori internament, llimar límits i aplicar, quan ens convinga, els comportaments i les actituds d'alguns dels seus habitants a la generalitat de la població, de tal manera que puguem homologar-los amb els seus veïns de l'est o de l'oest, segons la perspectiva de l'estranger obse rvador de mapes i descobridor de territoris. Però, ai las, la cosa és sempre molt més complicada que no sembla: el territori —que no el mapa— és llarg i divers, els límits —interns i externs— sovint són imprecisos, els habitants prou diversos i els matisos prou importants i significatius per a poder parlar, malgrat el mapa, d'un únic territori i una única realitat.
Segurament hauria estat molt més just, des de fora del territori i, si es vol, amb el mapa a les mans, batejar el territori descobert amb un nom encara més descriptiu d'allò que unifica el territori i que comparteixen les diferents parts del territori: la marginalitat; potser hauria estat més just dir-ne el Ribet de la Perifèria, denominació que tanta justificació tindria, sens dubte, des de l'Aragó profund com des de la Catalunya estricta. Perquè si som clars —i, si convé, catalans—, ¿què som els habitants i els territoris de la Franja sinó perifèria de la perifèria? Per a uns serem la perifèria del vestit dels Països Catalans, un vestit que té uns complements que sense ser -ne, en principi, part essencial, ajuden a donar-li una personalitat pròpia: un llacet, un ribet o una cinta, complements sense els quals el vestit ja no seria ben bé el mateix, però que sense els quals tampoc no es desfarà el conjunt del vestit; o potser sí. Certament el nostre que no serà l'únic ribet de la perifèria que li trobaríem, així a primer cop d'ull, al vestit dels anomenats Països Catalans. Hi ha a ltres ribets a la franja més septentrional o a l'extrem sud de la franja meridional, per esmentar només dues possibles «franges». És a dir, estrafent conceptes de la tradició dialectològica catalana, serien els altres Ribets. Però això ja és una altra història: o potser no.
Per a uns altres els territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans seran el ribet d'un vestit anomenat Aragó, un vestit massa esfilagarsat des de fa centúries —i no només per les vores— que, vulguem o no vulguem, avui per avui es redueix a quatre parracs mal apedaçats al voltant de la ciutat de Saragossa o, des d'un altre punt de vista, escampats per quatre o cinc valls pirinenques. Però això també és una altra història; o potser no.
Sia com sia, en tots dos casos ens trobem amb una mena de ribet perifèric, o si més no a mi m'ho sembla observant el mapa. Però quan s'observa de prop el territori —i els habitants del territori— la cosa canvia, i força; però això sí que ja és una ultra història.
HÈCTOR MORET, filòleg. Epíleg del llibre Franja, frontera i llengua. Lleida, desembre de 1995.
Altres indrets del terme 4
El castell de Cornudella i Sant Pere de Cornudella: La part central del terme era encomanada a la defensa del castell de Cornudella, esmentat ja el 968 i amb un territori de protecció que algun document anomena pagusde Cornudella. Annexa al castell o prop d'aquest hi havia una església dedicada a Sant Pere que el 1061 fou donada al monestir d'Ovarra; el castell i terme de Cornudella es considerava plenament ribagorçà, en contrast amb el sector de la Terreta, que oscil·lava vers l'òrbita dels comtes de Pallars. Al principi del segle XII es va construir una nova església dedicada a Sant Pere, cal suposar que sobre l'anterior, al fil de la carena, en un indret ara despoblat, de difícil accés. És un edifici en ruïna, sense volta i amb part de l'absis caigut, però amb els murs fins a l'arrencada de la volta i amb prou elements per a poder admirar una de les esglésies romàniques millors de la comarca, amb arcuacions i frisos de pedres en escaquer, que recorden la mà dels constructors d'Alaó. Té campanar de torre de dos pisos i és tradició que les pedres de la seva portalada són les que ornen el portal de Sant Miquel de Ribera de Vall. L'abandonament de Sant Pere de Cornudella és molt antic. El terme del castell de Cornudella formava una universitat pròpia que tenia 33 focs al segle XIV. És difícil de precisar l'àmbit exacte del seu terme, però s'hi incloïa tot el sector de Ribera de Vall. Al segle XIX ja s'esdevingué la fusió amb Iscles, Puimolar, Sant Martí del Sas, Soperunys i altres llocs.
Altres indrets del terme 3
Puifel, Soliva i Ribera: Uns altres dos nuclis antics, ara despoblats, són els de Puifel, amb el lloc veí de Senderes, i el de Soliva; ambdós es troben al sector S del terme. Puifel és al vessant meridional de la serra de Sant Marc, a 808 m d'altitud. El seu topònim correspon a Podium Fidelisi el lloc el 1100 era de la comtessa Valença de Tost, muller de Ramon V de Pallars Jussà. Administrativament formava una unitat amb Senderes, lloc que el 1495 tenia 4 focs, mentre que Puifel només en tenia 1; més tard Puifel va augmentar fins a 8 focs (1713). El 1787 ambdós llocs tenien 42 h, i 19 h a mitjan segle XIX. Prop de l'antic nucli de Puifel resta la capella de Sant Esteve, un edifici del segle XVII sense culte.Soliva és a la part solana d'un puig de la serra de Sant Marc, a 909 m d'altitud. Al segle XII fou donat pels comtes de Pallars Jussà a la canònica de Mur. Tenia 8 focs el 1495 i 38 h el 1787. Ara el lloc és totalment despoblat. El seu centre religiós era la capella de la Mare de Déu del Remei, un edifici romànic molt modificat, que gaudí de categoria parroquial segles enrere i que al segle XIX es convertí en sufragània de Claravalls.El darrer nucli o centre de poblament del terme d'Areny, també despoblat, és el lloc de Ribera, que és situat al barranc de Cornàs. Al Mas de Ribera hi ha una capella dedicada a Sant Pere.
11 de febrer 2007
Altres indrets del terme 2
Claravalls, Freixenet i Sobrecastell.
Un altre nucli antic, documentat des del segle XI, és l'antiga parròquia de Claravalls, situada en una cruïlla de camins de muntanya, a 1 095 m d'altitud. El lloc tenia 4 famílies el 1495 i 51 h el 1787; ara és totalment despoblat. L'antic nucli, presidit per una església romànica un xic transformada i interiorment abarrocada, dedicada a la Mare de Déu del Roser (abans ho era simplement a Santa Maria), és dalt un turó. Era una parròquia de l'arxiprestat d'Areny i com a tal va dependre de la diòcesi d'Urgell fins el 1957.Freixenet és ara un altre despoblat situat al vessant esquerre de la Valira de Cornudella, a 920 m d'altitud. El lloc és documentat el 867.El poble de Sobrecastell, a la ribera esquerra de la Valira, a 726 m d'altitud, ha donat el nom a la Valira de Cornudella, car és anomenada també barranc de Sobrecastell. Era el segon nucli més important del terme, amb 9 famílies el 1495 i un màxim d'uns 80 h entorn del 1857; el 1991 tenia 42 h. El petit nucli és presidit per la capella de Sant Antoni de Pàdua, sufragània d'Areny, un edifici tardà. L'església més antiga de la seva demarcació és la de Sant Pere, romànica, documentada el 1172, que té la porta d'entrada al mur de tramuntana. El mas de Fontdevila té també una antiga capella dedicada a Santa Maria, Sant Antoni i Sant Pere, els sants de veneració tradicional del lloc
Un altre nucli antic, documentat des del segle XI, és l'antiga parròquia de Claravalls, situada en una cruïlla de camins de muntanya, a 1 095 m d'altitud. El lloc tenia 4 famílies el 1495 i 51 h el 1787; ara és totalment despoblat. L'antic nucli, presidit per una església romànica un xic transformada i interiorment abarrocada, dedicada a la Mare de Déu del Roser (abans ho era simplement a Santa Maria), és dalt un turó. Era una parròquia de l'arxiprestat d'Areny i com a tal va dependre de la diòcesi d'Urgell fins el 1957.Freixenet és ara un altre despoblat situat al vessant esquerre de la Valira de Cornudella, a 920 m d'altitud. El lloc és documentat el 867.El poble de Sobrecastell, a la ribera esquerra de la Valira, a 726 m d'altitud, ha donat el nom a la Valira de Cornudella, car és anomenada també barranc de Sobrecastell. Era el segon nucli més important del terme, amb 9 famílies el 1495 i un màxim d'uns 80 h entorn del 1857; el 1991 tenia 42 h. El petit nucli és presidit per la capella de Sant Antoni de Pàdua, sufragània d'Areny, un edifici tardà. L'església més antiga de la seva demarcació és la de Sant Pere, romànica, documentada el 1172, que té la porta d'entrada al mur de tramuntana. El mas de Fontdevila té també una antiga capella dedicada a Santa Maria, Sant Antoni i Sant Pere, els sants de veneració tradicional del lloc
Altres indrets del terme
El Campament i Berganui: Vora la vila d'Areny, a l'encreuament del brancal que hi porta i la N-230, hi ha el Campament, un més dels nuclis "construïts" durant els anys quaranta i cinquanta per a acollir els treballadors de les diverses obres hidràuliques que es van anar fent al llarg de la Noguera Ribagorçana. Molts foren abandonats en finalitzar les obres (com el Campament de Canelles o el Campament d'Aulet), però el d'Areny, edificat per als treballadors de l'embassament d'Escales, restà habitat, encara que el 1991 tenia només 18 h.El poble de Berganui, situat al vessant meridional de la serra del seu nom, a 867 m d'altitud, en un encreuament de camins, és un vell nucli històric recordat ja per la documentació del segle X. El topònim és bascoide, com tants de la contrada; antigament tenia habitades algunes esplugues, que són citades des del 971. El 1495 tenia 7 focs, i arribà a un màxim de 72 h el 1850; el 1991 tenia 5 h. L'església de Sant Agustí, sufragània de la d'Areny, és un edifici romànic del segle XII amb la teulada sobreaixecada, una sagristia afegida i la façana amb un campanar d'espadanya a ponent. Al Mas de Baix, sota la població, un antic edifici amb una notable torre rodona, hi ha la capella de Sant Martí i Sant Agustí, un edifici renovat, però que hom creu que és el Sant Martí de Solà, esmentat com a cel·la al segle X.També hi ha dintre la seva demarcació unes altres dues capelles, una de molt senzilla, amb un bonic portal adovellat, dedicada a la Mare de Déu de Frillat, i una altra, amb un gran arc obert a ponent, dedicada a Sant Salvador.
04 de febrer 2007
RECONSTRUCCIÓN DE "ARENYSAURUS" PARA EL NUEVO MUSEO DE ARÉN
Presentamos como novedad la reconstrucción del hadrosaurio "Arenysaurus" realizada por Carmelo López, de la escuela de Ingenieros de la Universidad de Zaragoza, para el nuevo museo de los últimos dinosaurios de Europa en Arén (Huesca). Esta maravillosa escena forma parte de un audiovisual que se mostrará en el museo y cuyas imágenes en tres dimensiones de gran calidad han sido creadas totalmente por Carmelo. !Ya les gustaría a los de Parque Jurásico tener buena calidad "made in Aragón"!. Esta imagen muestra el ataque de unos pequeños dromeosáuridos al hadrosaurio, y sintetiza claramente algunas de las investigación que nuestro equipo lleva realizando desde hace 8 años en los yacimientos de Arén. Las obras de construcción de este nuevo avanzan a buen ritmo, de manera que se va a abrir el próximo año. Es un proyecto subvencionado por el Gobierno de Aragón por medio IAF y el Ayuntamiento de Arén. El diseño y la realización del proyecto lo está realizando la empresa de Zaragoza CEAM, los audiovisuales la empresa de Barcelona SONO y la reconstrucción de un dinosaurio a tamaño natural, la empresa de Zaragoza PALEOYMAS.
© Grupo Aragosaurus 2007/ Universidad de Zaragoza
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
