LA PÈRDUA DELS FURS A LA RIBAGORÇA.

LA PÈRDUA DELS FURS A LA RIBAGORÇA. DE LES ALTERACIONS COMTALS AL DECRET DE NOVA PLANTA. VISIONS ACTUALS DE LA SEVA AUTONOMIA

PROPOSTA DE COMUNICACIONS


- Les comunicacions hauran de tractar algun d'aquests àmbits i ser enviades abans del 20 de juny a: info@cerib.org. Les intervencions seran publicades. Cal enviar un títol i un resum breu.

ÀMBITS Temàtics:
1- Història política i del dret, Església, Administració i societat de la Ribagorça o del Pirineu aragonès i/o català durant l'època moderna i contemporània: canvis i transformacions; relacions i influències.
2- Cultura i llengua: pervivències i modificacions històriques, sòciolingüística.
3- El tractament als mitjans de comunicació de les zones perifèriques del Pirineu.

ELECCIONS LOCALS 2007

Arén - Huesca


Datos de las 1:12 28 de mayo de 2007 Escrutado 100%


Total votantes
213- 74,22%
Abstención
74- 25,78%
Votos nulos
2- 0,94%
Votos en blanco
5- 2,35%
Concejales a elegir 7
Candidaturas Votos Concejales
PSOE 144- 68,25%- 5
PP 37- 17,54%- 1
CHA 25- 11,85%- 1

Altres indrets del terme 7

Soperuny, Puimolar i Suerri: El poble de Soperuny, sota el pic d'Amariedo, és ara un despoblat situat a 1 229 m d'altitud, que el 992 tenia castell propi (castell de Soperuny) i donava nom a la vall que forma la capçalera de la Valira. Tenia 8 famílies el 1495 i 38 h el 1787. La seva demarcació arribà a tenir 103 h el 1840, al moment de formar-se el modern municipi de Cornudella. El seu despoblament és recent, puix que el 1970 encara tenia 32 h. La seva església parroquial depenia, com el lloc, d'Alaó. Prop del poble, al lloc dit el Corral de Bordons, hi ha restes d'una església romànica dedicada a Sant Joan. Puimolar, entre Sant Martí del Sas i Iscles, a la riba esquerra de la Valira, és un altre petit poble, a 973 m d'altitud, que entre els segles XV i XVIII va oscil·lar entre 2 i 4 famílies. Aleshores la seva església, dedicada a la Mare de Déu de les Eres, depenia de Lavaix. El seu cens modern ha baixat de 22 h a l'inici del segle actual a 7 el 1991. El poble de Suerri, a la capçalera del barranc de Santa Llúcia o de Sant Romà, és a 810 m d'altitud, al vessant meridional de la serra de Berganui. El lloc és ja citat el 979. L'església de Santa Llúcia, que dóna nom al barranc, és un edifici romànic de nau amb absis, i creuer rectangular, de la qual procedeix un frontal d'altar, dedicat a Sant Vicenç, obra romànica d'avançat el segle XIII ara conservada al Museu Diocesà de Lleida. El poble, que tenia 5 famílies a l'època medieval i uns 30 h a mitjan segle XIX, és ara totalment deshabitat (tenia 6 h el 1970).

GRACIES

" l'escriptura i la lectura són elements ordenadors dels nostres mons, les nostres emocions i els nostres pensaments". (Jaume Cabré).
El bloc, La Franja, noticícies sobre el català a la Franja, en data 26/02/07, va donar a coneixer aquest bloc. Un detall que dona anims per a anar fent camí.
Des de aqui, donar-vos els mateixos anims, per a continuar la tasca que esteu portan a terme.
Per visualitzar aquest bloc, aneu a florilegi i cliqueu damunt "La Franja".

Altres indrets del terme 6

Iscles, Sant Martí del Sas i el Sas: Un segon domini important del terme de Cornudella de Valira era format per les possessions del monestir d'Alaó: els llocs d'Iscles, Sant Martí del Sas i Soperuny.Iscles és ara un lloc despoblat, a 1 020 m d'altitud, a la riba dreta del barranc d'Iscles, afluent de capçalera de la Valira, al vessant d'un turó, dominat als quatre costats per muntanyes, cosa que es creu que li donà el nom, que equival a 'illa'. El castell d'Iscles és citat ja l'any 958 dintre el comtat de Ribagorça i, més tard, fou de domini de noble. El lloc tenia 2 focs el 1495 i 6 famílies el 1713. La seva església parroquial, dedicada a Sant Martí, pertanyia, des del segle XI, al monestir d'Alaó, que era també senyor d'importants alous. El lloc va formar municipi o entitat civil pròpia fins el 1840, quan tenia 33 h, que es va fondre amb el terme municipal de Cornudella de Valira.Sant Martí del Sas, o de Sas, i el Sas són dos antics pobles situats entre barrancs afluents per l'esquerra a la Valira, a uns 950 m d'altitud. El nucli de poblament primitiu era al Sas, amb 28 h el 1970 i 25 el 1991, citat des del 845, prop del qual va aparèixer abans del 909 la cel·la o petit monestir de Sant Martí, que després es convertirà, també, en centre d'un poble. Amb el despoblament del segle XIV el Sas va quedar només amb dues famílies. El nucli de Sant Martí, en canvi, tenia 25 h el 1787, 19 el 1840, 43 el 1870, 10 el 1970 i 3 el 1991.El monestir o cel·la de Sant Martí fou d'escassa vitalitat i el 971 deixà de ser esmentat com a casa monàstica; el 979 el lloc, ja sense monjos, fou donat a Alaó pel comte Unifred. L'església actual de Sant Martí és un edifici modificat en època romànica i més tard, però que té l'arc triomfal clarament ultrapassat o de marcat arc de ferradura i altres elements que deixen endevinar un edifici primitiu del segle X, de l'època monàstica, al qual més tard es va afegir un absis i una volta.

Història dels límits diocesans de Catalunya (IV)|

Els territoris absents o nullius dioecesis:
Com a bastament s’ha exposat, el país es trobava repartit en diòcesis i aquestes agrupades en províncies eclesiàstiques, però la base de totes aquestes estructures religioses eren sempre les parròquies; no obstant aixòhi havia parròquies que a vegades no pertanyien a cap diòcesi concreta (nullius dioecesis, en llatí), o bé formaven curiosos enclavaments o territoris aïllats d’una parroquia dins el territori d’una altra. Sobre aquest tema tractarem breument, car a Catalunya tots els enclavaments varen desaparèixer a mitjan segle XX. Aquestes anomalies tenien el seu origen en els temps feudals, quan les parròquies es repartien bàsicament en tres grups: les que estaven sotmeses directament als bisbes o als seu capítols catedralicis, les que depenien de monestirs i les que eren pròpies de particulars o d’antics senyors feudals.
Sobre totes elles tenia una certa vigilància el bisbe com a responsable de la cura d’ànimes i per això tenia sobre elles dret de visita pastoral, havien d’assistir als seus sínodes i rebre d’ell els sants olis; tanmateix, la seva acció sobre aquestes parròquies es trobava molt limitada, sobretot quan hi volia fer la visita pastoral. Els grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les seves disposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal.
Entre les primeres hiEls grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les seves disposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal. Entre les primeres hiAquestes en 1879 es varen incorporar a la diòcesi de Barcelona, per creure que això donava més prestigi al monestir; per ironies del destí ara tot ha passat al nou bisbat de Sant Feliu de Llobregat.
No obstant això, els principals territoris exempts que marcaven notables enclavaments en la geografia religiosa catalana eren els que estaven subordinats als antics monestirs o canòniques de Sant Pere d’Àger, de Santa Maria de Mur i de Santa Maria de Meià, i algunes parròquies filles també de velles exempcions dels bisbats d’Urgell i de Lleida.
L’abat de la gran canònica de Santa Maria d’Àgertenia plena jurisdicció sobre 38 parròquies i 16 annexes, repartides en quatre oficialats, un per cada enclavament: el d’Àger i el de Castelló de Farfanya, a la Noguera, el de Montclar a la comarca d’Urgell i el de Valldellou a la Llitera.
La canònica de Santa Maria de Mur, del Pallars Jussà, regida per un paborde, tenia jurisdicció exempta sobre 10 parròquies, una d’elles ja a l’Aragó.
El prior de Santa Maria de Meià, de la Noguera, tenia jurisdicció exempta sobre 9 parròquies d’entorn el seu monestir.
La diòcesi de Lleida, perherència d’època feudal, tenia l’enclavat de les Oluges, amb les dues parròquies de les Oluges, la de Sant Guim de la Plana, la de la Manresana i Sant Ramon i el Portell, situada entre les bisbats de Vic i d’Urgell. La diòcesi d’Urgell tenia el gran enclavat d’Areny de Noguera, amb diverses parròquies, el també notable de Peralta de la Sal i Noals i el petit de Castanesa, tots en territori de la Franja, dins la diòcesi de Lleida. El concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu de l’any l851 va preveure un canvi de límits diocesans i parroquials i la supressió del bisbat de Solsona, per la lluita i oposició dels solsonins. També va fer passar la diòcesi d’Eivissa, fins aleshores de Tarragona, a la metròpoli de València.
Pel que fa als territoris exempts, els va declarar abolits i els va unir a les diòcesis dins les quals es trobaven, bé que les convulsions polítiques del moment varen dilatar la posada en pràctica de totes les esmentades reformes fins als volts de l’any 1874.
A partir de 1874 no quedà cap dels antics enclavaments i els límits diocesans quedaren fixats o sense variacions fins a 1957; només al llarg d’aquest temps es consolidà i restaurà definitivament la diòcesi de Solsona.
Antoni Pladevall i Font

Altres indrets del terme 5

Ribera de Vall i la Casa Gran: El lloc de Ribera de Vall és situat al vessant del puig d'Alòs, al marge esquerre de la Valira, a 952 m. El seu poblament antic és difícil de precisar per tal com s'inclou en el de l'antiga jurisdicció de Cornudella. El lloc tenia, però, només 5 focs el 1495, 83 h el 1900 i 9 h el 1991. Fins el 1860 fou el cap administratiu de l'antic municipi de Cornudella de Valira, posteriorment desplaçat per la Casa Gran.La seva església parroquial, dedicada a Sant Miquel, guarda, com s'ha dit, elements de la portada i un crismó de l'antiga de Sant Pere de Cornudella.La caseria de la Casa Gran, mancat d'història antiga, arribà a tenir un màxim de 76 h el 1880, i el 1991 en tenia 18; és al vessant esquerre de la vall, aigua amunt del poble de Puimolar. El seu origen se situa al segle XIX, quan es va construir un nou centre administratiu que substituïa Ribera de Vall. Al seu voltant es va anar reunint una petita caseria.

Altres indrets del terme 4

El castell de Cornudella i Sant Pere de Cornudella: La part central del terme era encomanada a la defensa del castell de Cornudella, esmentat ja el 968 i amb un territori de protecció que algun document anomena pagusde Cornudella. Annexa al castell o prop d'aquest hi havia una església dedicada a Sant Pere que el 1061 fou donada al monestir d'Ovarra; el castell i terme de Cornudella es considerava plenament ribagorçà, en contrast amb el sector de la Terreta, que oscil·lava vers l'òrbita dels comtes de Pallars. Al principi del segle XII es va construir una nova església dedicada a Sant Pere, cal suposar que sobre l'anterior, al fil de la carena, en un indret ara despoblat, de difícil accés. És un edifici en ruïna, sense volta i amb part de l'absis caigut, però amb els murs fins a l'arrencada de la volta i amb prou elements per a poder admirar una de les esglésies romàniques millors de la comarca, amb arcuacions i frisos de pedres en escaquer, que recorden la mà dels constructors d'Alaó. Té campanar de torre de dos pisos i és tradició que les pedres de la seva portalada són les que ornen el portal de Sant Miquel de Ribera de Vall. L'abandonament de Sant Pere de Cornudella és molt antic. El terme del castell de Cornudella formava una universitat pròpia que tenia 33 focs al segle XIV. És difícil de precisar l'àmbit exacte del seu terme, però s'hi incloïa tot el sector de Ribera de Vall. Al segle XIX ja s'esdevingué la fusió amb Iscles, Puimolar, Sant Martí del Sas, Soperunys i altres llocs.

Altres indrets del terme 3

Puifel, Soliva i Ribera: Uns altres dos nuclis antics, ara despoblats, són els de Puifel, amb el lloc veí de Senderes, i el de Soliva; ambdós es troben al sector S del terme. Puifel és al vessant meridional de la serra de Sant Marc, a 808 m d'altitud. El seu topònim correspon a Podium Fidelisi el lloc el 1100 era de la comtessa Valença de Tost, muller de Ramon V de Pallars Jussà. Administrativament formava una unitat amb Senderes, lloc que el 1495 tenia 4 focs, mentre que Puifel només en tenia 1; més tard Puifel va augmentar fins a 8 focs (1713). El 1787 ambdós llocs tenien 42 h, i 19 h a mitjan segle XIX. Prop de l'antic nucli de Puifel resta la capella de Sant Esteve, un edifici del segle XVII sense culte.Soliva és a la part solana d'un puig de la serra de Sant Marc, a 909 m d'altitud. Al segle XII fou donat pels comtes de Pallars Jussà a la canònica de Mur. Tenia 8 focs el 1495 i 38 h el 1787. Ara el lloc és totalment despoblat. El seu centre religiós era la capella de la Mare de Déu del Remei, un edifici romànic molt modificat, que gaudí de categoria parroquial segles enrere i que al segle XIX es convertí en sufragània de Claravalls.El darrer nucli o centre de poblament del terme d'Areny, també despoblat, és el lloc de Ribera, que és situat al barranc de Cornàs. Al Mas de Ribera hi ha una capella dedicada a Sant Pere.

Altres indrets del terme 2

Claravalls, Freixenet i Sobrecastell.
Un altre nucli antic, documentat des del segle XI, és l'antiga parròquia de Claravalls, situada en una cruïlla de camins de muntanya, a 1 095 m d'altitud. El lloc tenia 4 famílies el 1495 i 51 h el 1787; ara és totalment despoblat. L'antic nucli, presidit per una església romànica un xic transformada i interiorment abarrocada, dedicada a la Mare de Déu del Roser (abans ho era simplement a Santa Maria), és dalt un turó. Era una parròquia de l'arxiprestat d'Areny i com a tal va dependre de la diòcesi d'Urgell fins el 1957.Freixenet és ara un altre despoblat situat al vessant esquerre de la Valira de Cornudella, a 920 m d'altitud. El lloc és documentat el 867.El poble de Sobrecastell, a la ribera esquerra de la Valira, a 726 m d'altitud, ha donat el nom a la Valira de Cornudella, car és anomenada també barranc de Sobrecastell. Era el segon nucli més important del terme, amb 9 famílies el 1495 i un màxim d'uns 80 h entorn del 1857; el 1991 tenia 42 h. El petit nucli és presidit per la capella de Sant Antoni de Pàdua, sufragània d'Areny, un edifici tardà. L'església més antiga de la seva demarcació és la de Sant Pere, romànica, documentada el 1172, que té la porta d'entrada al mur de tramuntana. El mas de Fontdevila té també una antiga capella dedicada a Santa Maria, Sant Antoni i Sant Pere, els sants de veneració tradicional del lloc

Altres indrets del terme

El Campament i Berganui: Vora la vila d'Areny, a l'encreuament del brancal que hi porta i la N-230, hi ha el Campament, un més dels nuclis "construïts" durant els anys quaranta i cinquanta per a acollir els treballadors de les diverses obres hidràuliques que es van anar fent al llarg de la Noguera Ribagorçana. Molts foren abandonats en finalitzar les obres (com el Campament de Canelles o el Campament d'Aulet), però el d'Areny, edificat per als treballadors de l'embassament d'Escales, restà habitat, encara que el 1991 tenia només 18 h.El poble de Berganui, situat al vessant meridional de la serra del seu nom, a 867 m d'altitud, en un encreuament de camins, és un vell nucli històric recordat ja per la documentació del segle X. El topònim és bascoide, com tants de la contrada; antigament tenia habitades algunes esplugues, que són citades des del 971. El 1495 tenia 7 focs, i arribà a un màxim de 72 h el 1850; el 1991 tenia 5 h. L'església de Sant Agustí, sufragània de la d'Areny, és un edifici romànic del segle XII amb la teulada sobreaixecada, una sagristia afegida i la façana amb un campanar d'espadanya a ponent. Al Mas de Baix, sota la població, un antic edifici amb una notable torre rodona, hi ha la capella de Sant Martí i Sant Agustí, un edifici renovat, però que hom creu que és el Sant Martí de Solà, esmentat com a cel·la al segle X.També hi ha dintre la seva demarcació unes altres dues capelles, una de molt senzilla, amb un bonic portal adovellat, dedicada a la Mare de Déu de Frillat, i una altra, amb un gran arc obert a ponent, dedicada a Sant Salvador.

La vila d'Areny de Noguera

La vila d'Areny de Noguera és a l'W de la ribera i al marge esquerre de les accessibles aigües del barranc de la Font, a 709 m, a la falda d'una muntanyeta i protegida dels vents del N per un turó que la separa de les encaixades aigües de la Valira. Tenia 295 h el 1991.La vila havia estat fortificada i conserva encara restes de la muralla, carrers creuats per arcs i alguns semblants a túnels, cases amb portals adovellats, carrers costeruts que pugen cap a la part alta del puig on hi havia el castell, dues places, una de les quals amb una porxada gòtica, i l'altra, amb l'església i racons d'un gran tipisme i bellesa.La vila d'Areny, notable centre administratiu i religiós a l'edat mitjana, tingué dues esglésies, la de Sant Martí, fora de la vila, totalment destruïda i de la qual resta la portada, molt malmesa, que deixa veure l'estructura d'arcs en gradació i ara es conserva com un decrèpit arc de triomf, al costat del castell, i l'església de la vila, també dedicada a Sant Martí, que existia coetàniament amb l'altra i també titulada de Santa Maria des del segle XIII. L'església parroquial de Sant Martí és un esvelt edifici del segle XVIII, amb un campanar de torre, de cos vuitavat, a un costat de la façana que dóna a la plaça. Es creu que l'església de fora vila fou la primitiva cel·la monàstica de Sant Martí documentada al llarg del segle X, bé que no falta qui la situa vers Berganui, al lloc dit antigament el Solà. En canvi, l'església de la vila del 1408 al 1661 pertangué, jurisdiccionalment o eclesiàsticament, al monestir de Lavaix i fou regida pel sistema de mongies fins el 1767.A la vila, a més de cases de gent de la petita noblesa, hi hagué un convent de monges carmelitanes calçades que s'hi instal·là el 1588 i un casal amb una capella gòtica dedicada a Santa Bàrbara i Sant Gregori, del qual resta l'edificació amb un bell arc tapiat.El castell d'Areny, citat el 823 ( in castro Arinio), era un dels castells fronterers del comtat fins a l'inici del segle XI, que la recuperació del territori féu baixar la frontera vers Montanyana, Lluçars, Pilzà, etc. Inicialment era en poder dels comtes del Pallars Jussà, cosa que explica que el 1171 el comte Ramon Mir declarés que l'havia deixat en penyora a la seva muller. Del segle XIV endavant, consta ja com a vinculat als comtes de Ribagorça, de la casa reial. Fou fortificat diferents vegades, en especial al segle XVI, època de la qual semblen datar les restes actuals, que consisteixen en uns murs en angle i atalussats a la base i un malmès torricó rectangular. Fou plaça d'armes de l'exèrcit espanyol fins el 1780, en què es va abandonar —el seu governador, amb les dues peces d'artilleria que hi tenia, passà a Benasc—.Pel que fa a equipaments culturals, la població té una biblioteca, un casal parroquial i l'associació cultural Miquel Sierra. Els equipaments esportius consisteixen en una pista polisportiva, una piscina i un camp de tennis. La festa major és pel 23 de maig, data en què es dansa el ball del Rogle. També es ballen jotes. Té molta tradició la festa de Sant Antoni Abat.Són fills notables d'Areny el jurista J. Umbriau i Romeda, destacat advocat i professor que exercí al llarg del segle XIX, i el filòsof i professor L. Roureda i Farré, nat a Areny el 1922.

La població

Els primers censos que afecten l'actual terme d'Areny de Noguera són força incomplets, però, en conseqüència amb la importància històrica d'Areny, mostren que fou força poblat a l'edat mitjana. Se sap que el 1385 el terme tenia 170 focs (111 a Areny, 26 a Betesa i 33 a Cornudella de Valira). El 1495 hi havia 145 focs (93 a Areny, 21 a Betesa i 31 a Cornudella). No es disposa de dades conjuntes per al municipi fins al primer cens en habitants (només se sap que el 1713 Betesa tenia 18 focs i Cornudella 38). El 1787 hi havia 1 451 h i el 1842, 2 154. Sembla que la població arribà al màxim entre el 1857 i el 1860, però la manca de dades sobre Betesa, pel que fa a la primera meitat del segle XIX, no permet saber-ne la població exacta. Sí que se sap que el 1857 Areny tenia 1 519 h i Cornudella 673, mentre que el 1860 Areny tenia 1 206 h i Cornudella 716. El 1900 hi havia 1 846 h, 1 842 el 1910 i 1 818 el 1920, una tendència decreixent que no s'aturarà fins al començament de les obres de la central d'Escales. El 1930 hi havia 1 792 h i el 1940, 1 643 (971 h a Areny, 236 a Betesa i 436 a Cornudella). El 1950, com a conseqüència de la construcció del pantà d'Escales, Areny recuperà població (1 212 a Areny), però Betesa (213) i Cornudella (378) continuaren perdent població. En conjunt, i per a tot el municipi, hi havia 1 803 h el 1950. D'aleshores ençà torna a començar la davallada: 1 309 h el 1960, 1 202 h el 1970, 1 186 h el 1975 i només 504 el 1981, després d'una davallada molt brusca que fa perdre en 6 anys més de la meitat de la població del 1975. Actualment, la davallada continua, però menys bruscament: 457 h el 1986 i 439 h el 1991 (360 al sector d'Areny, 62 al sector de Cornudella de Valira i només 17 a Betesa). La densitat de població per a aquest mateix any era de 3,7 h/km².El grup de joves menors de 15 anys és clarament minoritari (10% del total de la població), i el dels que superen els 65 anys representa el 25,5% de la població total.La població activa, referida al 1986, era de 142 persones (el 30% de la població total). La major part de la població (85 persones) treballava en el sector primari (60%), hi havia 11 persones ocupades al sector secundari (5 a la construcció i 6 a la indústria) i 49 treballaven al terciari (bàsicament al comerç).

Ribera de Vall

Població: 10 h [1996] Poble (815 m alt) del municipi d'Areny de Noguera (Ribagorça), fins el 1965 del de Cornudella de Valira, a l'esquerra de la Valira de Cornudella. Hi ha l'església parroquial.

L'economia

L'economia de la població és fonamentalment agrícola i ramadera, però amb més pes de l'agricultura. Les terres llaurades eren, el 1991, 1 315 ha, que representen l'11% del territori municipal actual. La resta del terreny de les explotacions es distribueix en àmplies zones forestals (unes 3 700 ha), recobertes per boscos d'alzines o roures (els boscos propis de la zona que es mantenen en alguns indrets, com les serres de Berganui i de Sant Marc), boscos de coníferes (que responen normalment a replantacions fetes des dels anys cinquanta ençà) i, per damunt de tot, hi ha un important predomini del matollar. També hi ha, sobretot al sector septentrional, àmplies zones de pastures permanents (unes 3 600 ha).Els conreus es localitzen a les valls formades pels torrents (torrent d'Ovís, vall de la Valira de Cornudella) i a la ribera de la Noguera Ribagorçana.Els conreus es caracteritzen per la clàssica policultura pre-pirinenca. Els conreus herbacis dominen arreu, ja que els llenyosos, seguint una tendència accelerada a la decadència, ocupen en l'actualitat només extensions residuals. Els cereals són el conreu predominant, ja que agafen 1 100 ha al secà i 85 al regadiu (90% del total dels conreus). Es tracta fonamentalment d'ordi (950 ha), tot i que el blat, que ha perdut importància, té encara una extensió considerable (235 ha). La tendència, però, és a la disminució dels cereals i a l'increment del farratge, que en l'actualitat ocupa 100 ha al secà i unes 20 al regadiu (principalment alfals, unes 70 ha). Els conreus llenyosos són els que han davallat més. Només ocupaven unes 10 ha el 1991. Durant els anys setanta es desenvolupà també l'ametller, però al principi dels noranta els pocs que quedaven ja no solien estar en plantació regular i anaven essent progressivament arrencats.La terra, segons el cens agrari del 1989, era repartida en 92 explotacions, 90 de les quals eren explotacions agràries. Domina l'explotació de tipus mitjà i gran, encara que la presència d'un cert nombre de terres de regadiu fa que hi hagi una quantitat important d'explotacions menors de 10 ha. En total, el 1989, de les 90 explotacions amb aprofitament agrari, 31 tenien menys de 10 ha, 33 tenien entre 10 i 50 ha i 25 superaven les 50 ha. La terra és treballada majoritàriament en règim de propietat (73,5%), encara que l'arrendament (el 27% restant) es troba força estès.La ramaderia és un complement important de les activitats agrícoles, però no arriba a superar l'agricultura. La ramaderia tradicional era la de l'oví i el cabrum, juntament amb el boví i el bestiar de peu rodó. Actualment, l'oví continua essent el més important (12 526 caps el 1989), el boví té una certa presència (140 caps, majoritàriament de llet), el cabrum és escàs i associat a l'oví (242 caps) i el bestiar de peu rodó ha desaparegut. Ha augmentat, però, el porcí, que, amb 3 438 caps, ha esdevingut tan important com l'oví. Hi ha també cria d'aviram i de conills (168 conilles mares) i una certa producció de mel (79 ruscs).Temps enrere l'activitat industrial a Areny de Noguera havia estat prou important, car hi havia un molí fariner i un altre d'oli i un batan, menestrals de tota mena i telers de llenços de cànem i lli, extracció de pedra i fabricació de teules i rajoles, a més de petites centrals d'electricitat. Avui, amb el nou model econòmic, l'activitat industrial gairebé ha desaparegut, llevat d'algunes empreses de construcció i de l'activitat que desenvolupa la Cooperativa de Sant Martí.Pel que fa a l'activitat comercial, temps enrere la vila era el centre comercial de la Terreta, amb mercat el dissabte i diverses fires de bestiar. Actualment, però, Areny ha deixat de tenir aquesta importància comercial i s'han perdut les fires i el mercat. Ara és dins l'àrea d'influència del mercat del Pont de Suert i, secundàriament, del mercat de Lleida. Hom pot fer les transaccions financeres en 3 oficines bancàries.Pel que fa als serveis sanitaris, la població disposa de metge, ATS i farmàcia. Hi ha una escola d'ensenyament primari, però el centre d'ensenyament secundari és al Pont de Suert. Els serveis socials depenen de Benavarri, municipi que centra la mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a la qual pertany Areny.Hi ha una certa activitat turística, sobretot els mesos d'estiu. A la vila hi ha dues fondes i 3 restaurants, i algunes cases lloguen habitacions, adscrites darrerament al pla de turisme verd. Actualment, el nombre de residències secundàries (205 el 1991) supera les residències permanentment ocupades (només 152), però hi ha moltes cases desocupades.

ARENY m.

I. 1. Terreny cobert d'arena; cast. arenal. Tot bon terreny luny de l'areny, bon regadiu de font o riu mogué, laurà, Spill 13426.2. Tros de jaç de riu o de riera cobert d'arena i còdols procedents de les crescudes de l'aigua (Gir., Empordà, Bassella); cast. rambla. Berenguer d'Altarriba regent la sal nostra del areny de Cardona, doc. a. 1357 (Monsalvatje Not. Hist. xii, 469). 3. Lloc on neix una petita font o corrent d'aigua (vora el Montserrat, segons Cost. Cat. ii, 68). 4. Vorada de riu o de riera, que es planta d'arbres i canyes, però no es conrea; és per enfortir la terra i evitar que l'aigua se l'emporti (St. Vicenç dels H.).II. topon. 1. L'Areny: lloc on fan la fira del bestiar, i que està situat a la vorera de l'Onyar (Gir.). 2. Areny: poble situat dins la província d'Osca, en la partió d'aquesta amb la de Lleida, a la vorera dreta del riu Noguera Ribagorçana, prop de Benavarre. La gent de llengua castellana l'anomena Arén.

Extensió: 119 km2

Municipi de la Ribagorça, a la dreta de la Noguera Ribagorçana. El terme és drenat, a més, per la Valira de Cornudella, pel barranc de Sant Romà i pel de Colls o de Tresserra, que forma el límit meridional; tots ells desemboquen a la Noguera. .
Les serres de Berganui (1 273 m) i de Sant Marc són ocupades per bosc (rouredes, alzinars, i 800 ha de pinedes) en part comunal, el qual ha estat tradicionalment explotat (carboneig, recerca de tòfona, llenya), augmentat darrerament amb la repoblació. Predomina el bestiar oví (10 876 caps el 1983), bestiar porcí i bestiar boví estabulat. Al secà hom conrea cereals, patates, farratge i en menor escala vinya i olivars. El regadiu s'estén sobre la terrassa fluvial de la Noguera; les terres de conreu són explotades directament pels propietaris. L'activitat industrial es limita a la derivada de l'agricultura. La població, que havia disminuït entre 1900 i 1940 (971 h), es recuperà durant els deu anys següents (1 212 h el 1950) per a tornar a disminuir a partir d'aleshores (848 h el 1960). El 1970 augmentà (amb l'annexió de Betesa i Cornudella de Valira) a 1 202 h, però descendí a 434 h el 1991. La vila (292 h agl [1991], arenyols; 709 m alt), centre d'una petita rodalia anomenada la Terreta (i també la Noguera o la Noguerola), es troba al peu d'un esperó rocós coronat per les ruïnes del castell d'Areny, que fou plaça d'armes fins el 1740. Era una vila de traginers dedicada a l'intercanvi de productes agrícoles i de bestiar entre l'Alta i la Baixa Ribagorça. El 1480 passà a dependre administrativament d'Aragó. L'església parroquial de Sant Martí fou, fins el 1956, cap d'un arxiprestat del bisbat d'Urgell format per tres petits territoris %u2014separats de la resta de la diòcesi%u2014 situats a la vall de Castanesa, a la Terreta i a la zona de contacte entre la Llitera i la Baixa Ribagorça, al voltant de Peralta de la Sal. Dins el terme es troben els pobles de Sobrecastell, Berganui, Claravalls, Soliva i Puifel i la caseria de Freixenet. Des de l'any 1965 li ha estat agregat l'antic municipi de Cornudella de Valira, amb els pobles de Ribera de Vall, la Casa Gran, Sant Martí del Sas, Puimolar, Suerri i els despoblats de Soperuny, Tresserra i Iscles. El 1966 li fou agregat l'antic municipi de Betesa, amb els pobles d'Ovís, Santa Eulàlia i els Molins