No cal anar a l'Àfrica: són a la Franja

La sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès es va omplir de gom a gom dimecres passat en la presentació del llibre L'Opus Dei enfronta Catalunya amb l'Aragó. L'art sacre de Lleida en joc (Llibres de l'Índex). Presidits per Oriol Bohigas, el llibre va ser presentat per quatre dels seus autors: l'arxiver i historiador Ascari M. Mundó, l'escriptor Josep M. Prim, el dialectòleg i sociolingüista Ramon Sistac i l'ornitòleg i promotor cultural Guillem Chacon.
Al final de l'acte una persona que no sabés res de la Franja de Ponent se'n podia haver fet una visió de conjunt prou completa: des de la seva actual situació lingüística fins a saber molts detalls de la segregació de 107 parròquies dels bisbats catalans entre el 1995 i el 1998; i des de l'actual conflicte de l'art sacre, que vol enfrontar dos pobles històricament amics, fins a la creixent influència de l'Opus Dei en els governs espanyol i vaticà. És curiós, el bisbat de Toledo s'estén generosament per diverses províncies andaluses, però ningú no brama per fer coincidir els límits dels bisbats amb els límits provincials. Per cert, recomano una visita a l'excel·lent conjunt romànic de Baeza, a Jaén, la "Salamanca del sud": és el més meridional de la Península.
Les veus de la Franja són veus d'extramurs: avui el català encara no té rang de llengua cooficial a l'Aragó. Amb els ressons de diaris i ràdios de Madrid la catalanofòbia ha crescut molt a Saragossa. Comprenc el president Iglesias quan diu que, si presenta ara la llei de llengües al Parlament aragonès, a la propera legislatura no hi haurà ni català cooficial ni ribagorçans catalanoparlants governant. Però això no treu que sigui lamentable que a l'any 2007 el català encara estigui proscrit a l'Aragó: no es pot fer servir en escrits oficials, en etiquetes de productes ni a la toponímia. Quan l'Ajuntament de Mequinensa va declarar el català cooficial el 1998 per unanimitat, el llavors ministre Rajoy l'hi negà qualsevol opció de tirar endavant aquesta iniciativa. I quan algú pinta algun rètol per catalanitzar els noms dels pobles, com va passar fa poc a Areny de Noguera (en castellà Arén: només hi falta la h al davant! Fins i tot Camilo José Cela va escriure l'any 1976 que "así se ha quedado el nombre, el pobre"), la Guàrdia Civil va passar per les cases a la recerca del delinqüent. Coses de la modèlica transició democràtica espanyola. President Montilla, hi pot fer alguna gestió? Per què no fa una visita a la Franja? Les veus de la Franja són veus d'extramurs: cap diari barceloní es va fer ressò de la presentació del llibre. El Cap i Casal no exerceix la seva capitalitat cultural catalana, menys encara més enllà de les estrictes quatre províncies. El calendari del 2007 de l'Ajuntament de Barcelona, per exemple, és més prenacional espanyol que postnacional català: s'hi presenten algunes festes tradicionals que se celebren a la ciutat i cada mes s'il·lustra amb una foto. A l'abril no hi surt Sant Jordi, ni un llibre ni una rosa, sinó unes persones ballant sevillanes en honor a la Feria de Abril de Catalunya, una "explosió de color, música i participació". El mateix passa al juliol (dedicat a Sant Jaume pels oriünds gallecs), al setembre (dedicat a "el Grito", festa d'uns pobles sud-americans), a l'octubre (Festa del Pilar)... ¿no semblen prou exòtics, al nostre tripartit municipal tan multicultural, uns aborígens sense llengua pròpia reconeguda? No cal anar a l'Àfrica: són a la Franja.
La història l'escriuen i la manipulen els vencedors. Als llibres de text de Turquia no existeix la batalla de Lepant. Els guies turístics turcs, davant d'un teatre grec a les costes d'Àsia Menor, diuen tranquil·lament "teatre turc" i davant de columnes jòniques i dòriques diuen "columnes turques". No hi fa res que Nikos Kazantzakis escrivís la seva brillant novel·la El Crist de nou crucificat, traduïda al català per Joan Sales, i que tan bé narra el genocidi grec per l'Imperi Turc en aquelles costes (i la desunió dels grecs en fer-hi front). Com pot el bisbe de Barbastre reclamar la "devolució" d'unes obres d'art quan aquestes obres mai no han estat a Barbastre? Per cert, caldria que el Museu de Lleida existís físicament; és a dir, que aquestes obres d'art estiguessin exposades, no guardades en un magatzem. Dit això, cal reconèixer la feina del president de la Diputació de Lleida, Isidre Gavín, enfront del relativisme decadent tan típic i tòpic del PSC, en aquesta defensa. I també cal agrair que a la passada legislatura CiU i ERC, al Parlament català, defensessin conjuntament la permanència d'unes obres d'art, en molts casos amb compra documentada per bisbes catalans fa més de cent anys, i que avui ja són catalogades com a patrimoni civil de la Generalitat.
Les veus que ens arriben d'extramurs, però, són plenes de vitalitat, energia i voluntat de ser, i només cal veure el dinamisme de la Institució Cultural de la Franja de Ponent en la defensa de la llengua i la cultura catalana a l'Aragó. Com diu Salvador Cardús, la perifèria sempre és mes creativa: viu en una situació més límit i té més pressió al damunt. En tot cas, cal reforçar lligams amb els territoris de parla catalana fora del nostre àmbit administratiu estricte. I pel que fa a la Franja de Ponent, el llibre abans esmentat és una bona manera de fer-ho.

Dimarts, 30 de gener de 2007
Ramon Tremosa i Balcells (web) és economista i professor de teoria econòmica a la Universitat de Barcelona.