No fa gaires anys Lluís V. Aracil, el sociolingüista ibèric més conegut i reconegut dins i fora del país, ens recordava i recomanava, amb l'agudesa intel.lectual que el caracteritza, que no s'ha de confondre el mapa amb el territori. I encara que pot semblar estrany, el nostre eminent sociolingüista no es referia en especial als territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans que s'estenen al llarg de la frontera entre Aragó i Catalunya i que, fora d'aquests mateixos territoris, són coneguts des de fa no gaire més d'una dècada —després d'una llarga «disputa» denominalista— amb el nom genèric de la Franja, apel.latiu que sovint també podem trobar amb les seues corresponents variants geogràfiques de Franja de Ponent —si es té com a punt d'observació el Principat de Catalunya— i Franja Oriental— si es té com a punt d'observació l'interior d'Aragó. Si bé Lluís V. Aracil feia referència en concret a la confusió entre l'objecte i la representació de l'objecte, la seua metàfora-advertiment ens ve que ni pintada per reflexionar, ni que sia breument, sobre les comarques aragoneses de llengua catalana o, si es vol, de les comarques catalanes administrativament aragoneses. El matís és prou important, si més no per a alguns.
Primer de tot, sembla evident que hauríem de parlar del mot Franja, darrere del qual hi ha implícitament la idea de territori perifèric respecte a un centre, ja sia la ciutat de Barcelona en el cas de Catalunya, ja sia la ciutat de Saragossa en el cas d'Aragó, territori que si bé forma part de la zona d'influència directa del centre en qüestió es tracta d'un territori marginal, perifèric, no essencial.
Si ha triomfat la denominació Franja per a referenciar el conjunt de poblacions aragoneses de llengua catalana és precisament perquè és un nom creat i aplicat, generalment, des de fora del mateix territori al qual fa referència, creació feta per qui ha confós mapa amb territori, cosa aquesta última, per altra banda, prou corrent en la història de les denominacions territorials; molt sovint és l'estranger —l'estrany— qui bateja el territori, qui té la perspectiva per veure la unitat, la hipotètica unitat, que es desprèn de l'observació del mapa. Què hi farem, ens haurem de conformar amb el nom: ara per ara no en tenim cap d'altre amb prou acceptació per a referir-nos conjuntament a aquests territoris. Malgrat aquesta nova denominació de Franja tot apunta que bona part dels habitants d'aquests territoris encara avui no s'han assabentat del bateig; potser perquè ells formen part del territori i no del mapa.
Com s'acaba d'assenyalar, en el nostre cas ha estat l'estranger qui ha tingut la perspectiva visual per descobrir en el mapa un territori en la intersecció de dos elements de naturalesa molt diversa. Per una banda, trobem l'administració aragonesa, i per l'altra la llengua catalana; la intersecció d'aquests dos elements té com a resultat una llenca territorial allargassada, d'escassa amplada i amb uns límits difusos, en especial en el sector nord-occidental d'aquesta llenca. Bé, a partir del que trobem observant el mapa es pot crear un territori i, fins i tot, donar-li un nom, si es vol un nom merament descriptiu, com ara Franja. D'això se'n diu començar la casa per la teulada o confondre el mapa amb el territori.
Amb aquest nou territori descobert a partir de l'observació del mapa també es pot idear tot un seguit d'elements que ens facen donar sentit al territori en qüestió, produir-ne una personalitat i una unitat que ens permeta ensamblar el nou territori en un cas més gran i general. També caldrà unificar el territori internament, llimar límits i aplicar, quan ens convinga, els comportaments i les actituds d'alguns dels seus habitants a la generalitat de la població, de tal manera que puguem homologar-los amb els seus veïns de l'est o de l'oest, segons la perspectiva de l'estranger obse rvador de mapes i descobridor de territoris. Però, ai las, la cosa és sempre molt més complicada que no sembla: el territori —que no el mapa— és llarg i divers, els límits —interns i externs— sovint són imprecisos, els habitants prou diversos i els matisos prou importants i significatius per a poder parlar, malgrat el mapa, d'un únic territori i una única realitat.
Segurament hauria estat molt més just, des de fora del territori i, si es vol, amb el mapa a les mans, batejar el territori descobert amb un nom encara més descriptiu d'allò que unifica el territori i que comparteixen les diferents parts del territori: la marginalitat; potser hauria estat més just dir-ne el Ribet de la Perifèria, denominació que tanta justificació tindria, sens dubte, des de l'Aragó profund com des de la Catalunya estricta. Perquè si som clars —i, si convé, catalans—, ¿què som els habitants i els territoris de la Franja sinó perifèria de la perifèria? Per a uns serem la perifèria del vestit dels Països Catalans, un vestit que té uns complements que sense ser -ne, en principi, part essencial, ajuden a donar-li una personalitat pròpia: un llacet, un ribet o una cinta, complements sense els quals el vestit ja no seria ben bé el mateix, però que sense els quals tampoc no es desfarà el conjunt del vestit; o potser sí. Certament el nostre que no serà l'únic ribet de la perifèria que li trobaríem, així a primer cop d'ull, al vestit dels anomenats Països Catalans. Hi ha a ltres ribets a la franja més septentrional o a l'extrem sud de la franja meridional, per esmentar només dues possibles «franges». És a dir, estrafent conceptes de la tradició dialectològica catalana, serien els altres Ribets. Però això ja és una altra història: o potser no.
Per a uns altres els territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans seran el ribet d'un vestit anomenat Aragó, un vestit massa esfilagarsat des de fa centúries —i no només per les vores— que, vulguem o no vulguem, avui per avui es redueix a quatre parracs mal apedaçats al voltant de la ciutat de Saragossa o, des d'un altre punt de vista, escampats per quatre o cinc valls pirinenques. Però això també és una altra història; o potser no.
Sia com sia, en tots dos casos ens trobem amb una mena de ribet perifèric, o si més no a mi m'ho sembla observant el mapa. Però quan s'observa de prop el territori —i els habitants del territori— la cosa canvia, i força; però això sí que ja és una ultra història.
HÈCTOR MORET, filòleg. Epíleg del llibre Franja, frontera i llengua. Lleida, desembre de 1995.
Primer de tot, sembla evident que hauríem de parlar del mot Franja, darrere del qual hi ha implícitament la idea de territori perifèric respecte a un centre, ja sia la ciutat de Barcelona en el cas de Catalunya, ja sia la ciutat de Saragossa en el cas d'Aragó, territori que si bé forma part de la zona d'influència directa del centre en qüestió es tracta d'un territori marginal, perifèric, no essencial.
Si ha triomfat la denominació Franja per a referenciar el conjunt de poblacions aragoneses de llengua catalana és precisament perquè és un nom creat i aplicat, generalment, des de fora del mateix territori al qual fa referència, creació feta per qui ha confós mapa amb territori, cosa aquesta última, per altra banda, prou corrent en la història de les denominacions territorials; molt sovint és l'estranger —l'estrany— qui bateja el territori, qui té la perspectiva per veure la unitat, la hipotètica unitat, que es desprèn de l'observació del mapa. Què hi farem, ens haurem de conformar amb el nom: ara per ara no en tenim cap d'altre amb prou acceptació per a referir-nos conjuntament a aquests territoris. Malgrat aquesta nova denominació de Franja tot apunta que bona part dels habitants d'aquests territoris encara avui no s'han assabentat del bateig; potser perquè ells formen part del territori i no del mapa.
Com s'acaba d'assenyalar, en el nostre cas ha estat l'estranger qui ha tingut la perspectiva visual per descobrir en el mapa un territori en la intersecció de dos elements de naturalesa molt diversa. Per una banda, trobem l'administració aragonesa, i per l'altra la llengua catalana; la intersecció d'aquests dos elements té com a resultat una llenca territorial allargassada, d'escassa amplada i amb uns límits difusos, en especial en el sector nord-occidental d'aquesta llenca. Bé, a partir del que trobem observant el mapa es pot crear un territori i, fins i tot, donar-li un nom, si es vol un nom merament descriptiu, com ara Franja. D'això se'n diu començar la casa per la teulada o confondre el mapa amb el territori.
Amb aquest nou territori descobert a partir de l'observació del mapa també es pot idear tot un seguit d'elements que ens facen donar sentit al territori en qüestió, produir-ne una personalitat i una unitat que ens permeta ensamblar el nou territori en un cas més gran i general. També caldrà unificar el territori internament, llimar límits i aplicar, quan ens convinga, els comportaments i les actituds d'alguns dels seus habitants a la generalitat de la població, de tal manera que puguem homologar-los amb els seus veïns de l'est o de l'oest, segons la perspectiva de l'estranger obse rvador de mapes i descobridor de territoris. Però, ai las, la cosa és sempre molt més complicada que no sembla: el territori —que no el mapa— és llarg i divers, els límits —interns i externs— sovint són imprecisos, els habitants prou diversos i els matisos prou importants i significatius per a poder parlar, malgrat el mapa, d'un únic territori i una única realitat.
Segurament hauria estat molt més just, des de fora del territori i, si es vol, amb el mapa a les mans, batejar el territori descobert amb un nom encara més descriptiu d'allò que unifica el territori i que comparteixen les diferents parts del territori: la marginalitat; potser hauria estat més just dir-ne el Ribet de la Perifèria, denominació que tanta justificació tindria, sens dubte, des de l'Aragó profund com des de la Catalunya estricta. Perquè si som clars —i, si convé, catalans—, ¿què som els habitants i els territoris de la Franja sinó perifèria de la perifèria? Per a uns serem la perifèria del vestit dels Països Catalans, un vestit que té uns complements que sense ser -ne, en principi, part essencial, ajuden a donar-li una personalitat pròpia: un llacet, un ribet o una cinta, complements sense els quals el vestit ja no seria ben bé el mateix, però que sense els quals tampoc no es desfarà el conjunt del vestit; o potser sí. Certament el nostre que no serà l'únic ribet de la perifèria que li trobaríem, així a primer cop d'ull, al vestit dels anomenats Països Catalans. Hi ha a ltres ribets a la franja més septentrional o a l'extrem sud de la franja meridional, per esmentar només dues possibles «franges». És a dir, estrafent conceptes de la tradició dialectològica catalana, serien els altres Ribets. Però això ja és una altra història: o potser no.
Per a uns altres els territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans seran el ribet d'un vestit anomenat Aragó, un vestit massa esfilagarsat des de fa centúries —i no només per les vores— que, vulguem o no vulguem, avui per avui es redueix a quatre parracs mal apedaçats al voltant de la ciutat de Saragossa o, des d'un altre punt de vista, escampats per quatre o cinc valls pirinenques. Però això també és una altra història; o potser no.
Sia com sia, en tots dos casos ens trobem amb una mena de ribet perifèric, o si més no a mi m'ho sembla observant el mapa. Però quan s'observa de prop el territori —i els habitants del territori— la cosa canvia, i força; però això sí que ja és una ultra història.
HÈCTOR MORET, filòleg. Epíleg del llibre Franja, frontera i llengua. Lleida, desembre de 1995.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada