Història dels límits diocesans de Catalunya (IV)|

Els territoris absents o nullius dioecesis:
Com a bastament s’ha exposat, el país es trobava repartit en diòcesis i aquestes agrupades en províncies eclesiàstiques, però la base de totes aquestes estructures religioses eren sempre les parròquies; no obstant aixòhi havia parròquies que a vegades no pertanyien a cap diòcesi concreta (nullius dioecesis, en llatí), o bé formaven curiosos enclavaments o territoris aïllats d’una parroquia dins el territori d’una altra. Sobre aquest tema tractarem breument, car a Catalunya tots els enclavaments varen desaparèixer a mitjan segle XX. Aquestes anomalies tenien el seu origen en els temps feudals, quan les parròquies es repartien bàsicament en tres grups: les que estaven sotmeses directament als bisbes o als seu capítols catedralicis, les que depenien de monestirs i les que eren pròpies de particulars o d’antics senyors feudals.
Sobre totes elles tenia una certa vigilància el bisbe com a responsable de la cura d’ànimes i per això tenia sobre elles dret de visita pastoral, havien d’assistir als seus sínodes i rebre d’ell els sants olis; tanmateix, la seva acció sobre aquestes parròquies es trobava molt limitada, sobretot quan hi volia fer la visita pastoral. Els grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les seves disposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal.
Entre les primeres hiEls grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les seves disposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal. Entre les primeres hiAquestes en 1879 es varen incorporar a la diòcesi de Barcelona, per creure que això donava més prestigi al monestir; per ironies del destí ara tot ha passat al nou bisbat de Sant Feliu de Llobregat.
No obstant això, els principals territoris exempts que marcaven notables enclavaments en la geografia religiosa catalana eren els que estaven subordinats als antics monestirs o canòniques de Sant Pere d’Àger, de Santa Maria de Mur i de Santa Maria de Meià, i algunes parròquies filles també de velles exempcions dels bisbats d’Urgell i de Lleida.
L’abat de la gran canònica de Santa Maria d’Àgertenia plena jurisdicció sobre 38 parròquies i 16 annexes, repartides en quatre oficialats, un per cada enclavament: el d’Àger i el de Castelló de Farfanya, a la Noguera, el de Montclar a la comarca d’Urgell i el de Valldellou a la Llitera.
La canònica de Santa Maria de Mur, del Pallars Jussà, regida per un paborde, tenia jurisdicció exempta sobre 10 parròquies, una d’elles ja a l’Aragó.
El prior de Santa Maria de Meià, de la Noguera, tenia jurisdicció exempta sobre 9 parròquies d’entorn el seu monestir.
La diòcesi de Lleida, perherència d’època feudal, tenia l’enclavat de les Oluges, amb les dues parròquies de les Oluges, la de Sant Guim de la Plana, la de la Manresana i Sant Ramon i el Portell, situada entre les bisbats de Vic i d’Urgell. La diòcesi d’Urgell tenia el gran enclavat d’Areny de Noguera, amb diverses parròquies, el també notable de Peralta de la Sal i Noals i el petit de Castanesa, tots en territori de la Franja, dins la diòcesi de Lleida. El concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu de l’any l851 va preveure un canvi de límits diocesans i parroquials i la supressió del bisbat de Solsona, per la lluita i oposició dels solsonins. També va fer passar la diòcesi d’Eivissa, fins aleshores de Tarragona, a la metròpoli de València.
Pel que fa als territoris exempts, els va declarar abolits i els va unir a les diòcesis dins les quals es trobaven, bé que les convulsions polítiques del moment varen dilatar la posada en pràctica de totes les esmentades reformes fins als volts de l’any 1874.
A partir de 1874 no quedà cap dels antics enclavaments i els límits diocesans quedaren fixats o sense variacions fins a 1957; només al llarg d’aquest temps es consolidà i restaurà definitivament la diòcesi de Solsona.
Antoni Pladevall i Font