La sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès es va omplir de gom a gom dimecres passat en la presentació del llibre L'Opus Dei enfronta Catalunya amb l'Aragó. L'art sacre de Lleida en joc (Llibres de l'Índex). Presidits per Oriol Bohigas, el llibre va ser presentat per quatre dels seus autors: l'arxiver i historiador Ascari M. Mundó, l'escriptor Josep M. Prim, el dialectòleg i sociolingüista Ramon Sistac i l'ornitòleg i promotor cultural Guillem Chacon.
Al final de l'acte una persona que no sabés res de la Franja de Ponent se'n podia haver fet una visió de conjunt prou completa: des de la seva actual situació lingüística fins a saber molts detalls de la segregació de 107 parròquies dels bisbats catalans entre el 1995 i el 1998; i des de l'actual conflicte de l'art sacre, que vol enfrontar dos pobles històricament amics, fins a la creixent influència de l'Opus Dei en els governs espanyol i vaticà. És curiós, el bisbat de Toledo s'estén generosament per diverses províncies andaluses, però ningú no brama per fer coincidir els límits dels bisbats amb els límits provincials. Per cert, recomano una visita a l'excel·lent conjunt romànic de Baeza, a Jaén, la "Salamanca del sud": és el més meridional de la Península.
Les veus de la Franja són veus d'extramurs: avui el català encara no té rang de llengua cooficial a l'Aragó. Amb els ressons de diaris i ràdios de Madrid la catalanofòbia ha crescut molt a Saragossa. Comprenc el president Iglesias quan diu que, si presenta ara la llei de llengües al Parlament aragonès, a la propera legislatura no hi haurà ni català cooficial ni ribagorçans catalanoparlants governant. Però això no treu que sigui lamentable que a l'any 2007 el català encara estigui proscrit a l'Aragó: no es pot fer servir en escrits oficials, en etiquetes de productes ni a la toponímia. Quan l'Ajuntament de Mequinensa va declarar el català cooficial el 1998 per unanimitat, el llavors ministre Rajoy l'hi negà qualsevol opció de tirar endavant aquesta iniciativa. I quan algú pinta algun rètol per catalanitzar els noms dels pobles, com va passar fa poc a Areny de Noguera (en castellà Arén: només hi falta la h al davant! Fins i tot Camilo José Cela va escriure l'any 1976 que "así se ha quedado el nombre, el pobre"), la Guàrdia Civil va passar per les cases a la recerca del delinqüent. Coses de la modèlica transició democràtica espanyola. President Montilla, hi pot fer alguna gestió? Per què no fa una visita a la Franja? Les veus de la Franja són veus d'extramurs: cap diari barceloní es va fer ressò de la presentació del llibre. El Cap i Casal no exerceix la seva capitalitat cultural catalana, menys encara més enllà de les estrictes quatre províncies. El calendari del 2007 de l'Ajuntament de Barcelona, per exemple, és més prenacional espanyol que postnacional català: s'hi presenten algunes festes tradicionals que se celebren a la ciutat i cada mes s'il·lustra amb una foto. A l'abril no hi surt Sant Jordi, ni un llibre ni una rosa, sinó unes persones ballant sevillanes en honor a la Feria de Abril de Catalunya, una "explosió de color, música i participació". El mateix passa al juliol (dedicat a Sant Jaume pels oriünds gallecs), al setembre (dedicat a "el Grito", festa d'uns pobles sud-americans), a l'octubre (Festa del Pilar)... ¿no semblen prou exòtics, al nostre tripartit municipal tan multicultural, uns aborígens sense llengua pròpia reconeguda? No cal anar a l'Àfrica: són a la Franja.
La història l'escriuen i la manipulen els vencedors. Als llibres de text de Turquia no existeix la batalla de Lepant. Els guies turístics turcs, davant d'un teatre grec a les costes d'Àsia Menor, diuen tranquil·lament "teatre turc" i davant de columnes jòniques i dòriques diuen "columnes turques". No hi fa res que Nikos Kazantzakis escrivís la seva brillant novel·la El Crist de nou crucificat, traduïda al català per Joan Sales, i que tan bé narra el genocidi grec per l'Imperi Turc en aquelles costes (i la desunió dels grecs en fer-hi front). Com pot el bisbe de Barbastre reclamar la "devolució" d'unes obres d'art quan aquestes obres mai no han estat a Barbastre? Per cert, caldria que el Museu de Lleida existís físicament; és a dir, que aquestes obres d'art estiguessin exposades, no guardades en un magatzem. Dit això, cal reconèixer la feina del president de la Diputació de Lleida, Isidre Gavín, enfront del relativisme decadent tan típic i tòpic del PSC, en aquesta defensa. I també cal agrair que a la passada legislatura CiU i ERC, al Parlament català, defensessin conjuntament la permanència d'unes obres d'art, en molts casos amb compra documentada per bisbes catalans fa més de cent anys, i que avui ja són catalogades com a patrimoni civil de la Generalitat.
Les veus que ens arriben d'extramurs, però, són plenes de vitalitat, energia i voluntat de ser, i només cal veure el dinamisme de la Institució Cultural de la Franja de Ponent en la defensa de la llengua i la cultura catalana a l'Aragó. Com diu Salvador Cardús, la perifèria sempre és mes creativa: viu en una situació més límit i té més pressió al damunt. En tot cas, cal reforçar lligams amb els territoris de parla catalana fora del nostre àmbit administratiu estricte. I pel que fa a la Franja de Ponent, el llibre abans esmentat és una bona manera de fer-ho.
Dimarts, 30 de gener de 2007
Ramon Tremosa i Balcells (web) és economista i professor de teoria econòmica a la Universitat de Barcelona.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinio. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinio. Mostrar tots els missatges
08 de maig 2007
06 de maig 2007
La Terreta, assaonada
LA PLUJA HA POSAT A PUNT LA COMARCA PER A L'ESTIU
Hem anat a Areny de Noguera a passar el cap de setmana. La comarca natural de la Terreta, la conca a banda i banda del riu Noguera Ribagorçana entre les serres de Sant Gervàs i del Montsec (entre els pantans d'Escales i Canyelles), regalima d'aigua. En aquesta conca fronterera catalano-aragonesa hi plou gairebé cada dia des de finals de març i a l'abril a Areny s'hi han registrat més de 250 litres per metre quadrat. Ha estat una pluja generosa i molt ben repartida, que ha anat amarant poc a poc la terra, omplint barrancs i torrents i generant reserves incomptables d'aigua en el subsòl. "Feva molts ans que no plloieva d'esta manera", diu la gent més gran d'Areny.
LA COMARCA DE LA TERRETA està enguany molt ben assaonada. La saó és el grau d'humitat abundant o suficient perquè la terra pugui produir fruit. Certament, feia molt de temps que no es vivia una primavera tan plujosa com aquesta, més encara després dels darrers anys, que han estat bastant secs. L'any passat, per exemple, hi hagué a l'hivern una nevada d'un metre pels voltants de Pont de Suert i llavors Endesa decidí de buidar el pantà d'Escales per tal d'omplir els pantans de Canyelles i de Santa Anna, riu avall de la Noguera Ribagorçana. La manca de pluges i de nevades continuades, però, van fer fallar la previsió i a l'estiu passat el pantà d'Escales estava molt baix: el vent, que bufà molt fort els dies posteriors a la nevada, se n'emportà una part, i les serres i les muntanyes, amb una terra molt eixuta, absorbiren la neu restant. Aquest any, però, en estar tota la comarca ben assaonada, una gran part de l'aigua que caigui des d'ara fins al juny anirà directament als pantans.
AQUEST ESTIU ELS ESPORTS AQUÀTICS del Pont de Suert podran rutllar a plena capacitat. La cua del pantà d'Escales, quan està ple, arriba fins a la mateixa població i la solució per no dependre del nivell de l'aigua passaria per una petita presa quasi al final del pantà que garantís un cabal mínim per a aquest creixent turisme d'oci. Aquesta presa seria molt barata de fer atesa la poca profunditat de la cua del pantà, però potser és molt demanar en un país amb tant pocs recursos disponibles per a l'obra pública. I més encara ara, que l'alcaldia de Pont és convergent i hi ha govern tripartit a la Generalitat: mai més ben dit, plou sobre mullat a Pont de Suert, atès que també durant molt anys tingué alcalde socialista en l'època Pujol.
ELS APICULTORS D'ARENY aquest mes d'abril no han pogut anar a recollir mel. Les abelles estan molt inquietes quan ensumen pluja i no és aconsellable d'acostar-se als ruscs per remenar-les i extreure'n la mel amb tempestes a la vista. La recollida de mel també suposa veure com estan els eixams i a voltes demana netejar els ruscs, per comprovar si l'abella reina està en plenitud de facultats o no. De tota manera, els apicultors d'Areny estan contents: aquest estiu les abelles de la comarca no patiran la calor com en els darrers anys.
AQUEST CAP DE SETMANA PLUJÓS a Areny hem vist quasi tots els colors del verd. Les fulles primerenques de xops, figueres i moreres són d'un verd molt tendre, clar i brillant, encara no enfosquit pel sol ni embrutat per la pols. Les serres dels voltants d'Areny, que són de diferent composició i alternen la roca calcària i la terra vermella, són plenes de boscos. Els boscos típics de la Terreta són les rouredes i els alzinars, als quals cal afegir des de fa quaranta anys unes frondoses pinedes, arran d'unes intenses repoblacions de pins de fins a 15.000 hectàrees. Llàstima que enguany no hagi fet una setmana seguida de fred molt intens a l'hivern, que n'hauria eliminat la processionària. Els boscos d'Areny, que han estat tradicionalment explotats per al carboneig i la fusta, avui també acullen la recerca de tòfona i de bolets. Al secà de la comarca de la Terreta hi predomina com sempre el blat i algun altre cereal i, en menor escala, la vinya i les oliveres. Areny ha estat històricament una vila de traginers, que exportaven blat, vi i oli cap a l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran. Per bé que el vi era de baixa qualitat, avui les noves tècniques de conreu de la vinya treuen el millor profit de cada bancal de terra i així alguns cellers comencen a interessar-se per la comarca. A la conca veïna de Tremp ja hi ha nous cellers que treballen amb tècniques modernes i que obtenen un bon resultat.
AQUEST ANY EL VERD PREDOMINANT dels camps de blat de la Terreta s'alterna amb grans plantacions d'una planta també alta, vistosa i elegant, d'un groc molt intens: la colza, que serveix per fabricar biodièsel. Per tot arreu les roselles vermelles despunten i floregen als marges dels camps, també a la vora dels petits trossos de regadiu que s'estenen sobre la terrassa fluvial del riu Noguera Ribagorçana. Aquests dies el riu baixa embravit, però ben lluny de la força que tenia abans de la construcció del pantà d'Escales: l'àmplia llera del riu així ho recorda.
LA TERRETA ESTÀ ENGUANY ben assaonada i ofereix aquests dies un espectacle superb: tot un esclat de vida i color, regat per una pluja generosa que ha deixat la comarca ben humida i preparada per a la calor de l'estiu. El fill petit ens pregunta per què les plantes rebroten després de la mort hivernal. "Aquest és el misteri i la bellesa de l'existència", li diem. Davant de l'esclat de la vida la canalla és encara més metafísica.
Ramon Tremosa / Professor de teoria econòmica a la UB / www.ramontremosa.com
Notícia publicada al diari AVUI, núm. 759, pàgina 26. Dijous, 3 de maig del 2007
LA COMARCA DE LA TERRETA està enguany molt ben assaonada. La saó és el grau d'humitat abundant o suficient perquè la terra pugui produir fruit. Certament, feia molt de temps que no es vivia una primavera tan plujosa com aquesta, més encara després dels darrers anys, que han estat bastant secs. L'any passat, per exemple, hi hagué a l'hivern una nevada d'un metre pels voltants de Pont de Suert i llavors Endesa decidí de buidar el pantà d'Escales per tal d'omplir els pantans de Canyelles i de Santa Anna, riu avall de la Noguera Ribagorçana. La manca de pluges i de nevades continuades, però, van fer fallar la previsió i a l'estiu passat el pantà d'Escales estava molt baix: el vent, que bufà molt fort els dies posteriors a la nevada, se n'emportà una part, i les serres i les muntanyes, amb una terra molt eixuta, absorbiren la neu restant. Aquest any, però, en estar tota la comarca ben assaonada, una gran part de l'aigua que caigui des d'ara fins al juny anirà directament als pantans.
AQUEST ESTIU ELS ESPORTS AQUÀTICS del Pont de Suert podran rutllar a plena capacitat. La cua del pantà d'Escales, quan està ple, arriba fins a la mateixa població i la solució per no dependre del nivell de l'aigua passaria per una petita presa quasi al final del pantà que garantís un cabal mínim per a aquest creixent turisme d'oci. Aquesta presa seria molt barata de fer atesa la poca profunditat de la cua del pantà, però potser és molt demanar en un país amb tant pocs recursos disponibles per a l'obra pública. I més encara ara, que l'alcaldia de Pont és convergent i hi ha govern tripartit a la Generalitat: mai més ben dit, plou sobre mullat a Pont de Suert, atès que també durant molt anys tingué alcalde socialista en l'època Pujol.
ELS APICULTORS D'ARENY aquest mes d'abril no han pogut anar a recollir mel. Les abelles estan molt inquietes quan ensumen pluja i no és aconsellable d'acostar-se als ruscs per remenar-les i extreure'n la mel amb tempestes a la vista. La recollida de mel també suposa veure com estan els eixams i a voltes demana netejar els ruscs, per comprovar si l'abella reina està en plenitud de facultats o no. De tota manera, els apicultors d'Areny estan contents: aquest estiu les abelles de la comarca no patiran la calor com en els darrers anys.
AQUEST CAP DE SETMANA PLUJÓS a Areny hem vist quasi tots els colors del verd. Les fulles primerenques de xops, figueres i moreres són d'un verd molt tendre, clar i brillant, encara no enfosquit pel sol ni embrutat per la pols. Les serres dels voltants d'Areny, que són de diferent composició i alternen la roca calcària i la terra vermella, són plenes de boscos. Els boscos típics de la Terreta són les rouredes i els alzinars, als quals cal afegir des de fa quaranta anys unes frondoses pinedes, arran d'unes intenses repoblacions de pins de fins a 15.000 hectàrees. Llàstima que enguany no hagi fet una setmana seguida de fred molt intens a l'hivern, que n'hauria eliminat la processionària. Els boscos d'Areny, que han estat tradicionalment explotats per al carboneig i la fusta, avui també acullen la recerca de tòfona i de bolets. Al secà de la comarca de la Terreta hi predomina com sempre el blat i algun altre cereal i, en menor escala, la vinya i les oliveres. Areny ha estat històricament una vila de traginers, que exportaven blat, vi i oli cap a l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran. Per bé que el vi era de baixa qualitat, avui les noves tècniques de conreu de la vinya treuen el millor profit de cada bancal de terra i així alguns cellers comencen a interessar-se per la comarca. A la conca veïna de Tremp ja hi ha nous cellers que treballen amb tècniques modernes i que obtenen un bon resultat.
AQUEST ANY EL VERD PREDOMINANT dels camps de blat de la Terreta s'alterna amb grans plantacions d'una planta també alta, vistosa i elegant, d'un groc molt intens: la colza, que serveix per fabricar biodièsel. Per tot arreu les roselles vermelles despunten i floregen als marges dels camps, també a la vora dels petits trossos de regadiu que s'estenen sobre la terrassa fluvial del riu Noguera Ribagorçana. Aquests dies el riu baixa embravit, però ben lluny de la força que tenia abans de la construcció del pantà d'Escales: l'àmplia llera del riu així ho recorda.
LA TERRETA ESTÀ ENGUANY ben assaonada i ofereix aquests dies un espectacle superb: tot un esclat de vida i color, regat per una pluja generosa que ha deixat la comarca ben humida i preparada per a la calor de l'estiu. El fill petit ens pregunta per què les plantes rebroten després de la mort hivernal. "Aquest és el misteri i la bellesa de l'existència", li diem. Davant de l'esclat de la vida la canalla és encara més metafísica.
Ramon Tremosa / Professor de teoria econòmica a la UB / www.ramontremosa.com
Notícia publicada al diari AVUI, núm. 759, pàgina 26. Dijous, 3 de maig del 2007
05 de març 2007
La vall dels voltors
Els voltors exerceixen una important tasca sanitària
A un quilòmetre d'Areny de Noguera, agafant la N-230 en direcció a Pont de Suert, hi ha el trencant que porta al llogarret de la Torre de Tamúrcia. Travessat el riu Noguera Ribagorçana, i per tant ja a Catalunya, un cop passada la Torre arribem al Mirador de la Collada de Torogó, que ens ofereix una vista fantàstica dels imponents espadats de la serra de Sant Gervàs i d'aquesta subcomarca que anomenem la Terreta. Amb aquest nom es coneix la conca que limita al nord amb la serra de Sant Gervàs, a l'est amb la serra de Gurp i del Castellet, al sud amb el Montsec d'Ares i a l'oest amb la serra de Gia. El riu Noguera Ribagorçana, que fa de frontera entre Catalunya i Aragó, n'és l'eix central.
Seguint pel mateix camí cap a Espluga de Serra i fent via cap a Castellet, les boixedes van deixant pas a les rouredes i els alzinars. A la collada de Castellet hi trobem la fageda de Lleràs, una fageda que sorprèn de trobar en una serra prepirinenca com aquesta. Passat Castellet arribem a la cruïlla d'Aulàs, on hi ha la roureda en extensió plana més gran del Prepirineu català (157 hectàrees) i on conviuen roures vells de grans dimensions amb clapes de bosc jove, tot alternant el roure martinenc i el roure de fulla petita. A mesura que hem anat fent camí la geologia va canviant i les parets calcàries deixen pas als conglomerats, on destaquen algunes formacions que recorden les roques de Montserrat. I és que hem partit del riu, que es troba a 700 metres d'alçada, i hem passat a tocar de la serra de Sant Gervàs, que s'enlaira fins a 1.700 metres. Seguidament, després de 22 quilòmetres de ruta en forma de cercle i, abans de sortir al pont d'Orrit i de tornar a Areny de Noguera, cal visitar l'excel·lent mirador i l'església d'origen romànic de Santa Maria de Sapeira.
A la Torre de Tamúrcia hi ha la casa dels Voltors. Aquesta casa és un punt d'informació i un centre d'observació i d'estudi de les aus rapinyaires de la Terreta, gràcies a dues càmeres de televisió, una situada en un punt d'alimentació i l'altra en una zona de nius. Aquestes càmeres estan dotades d'una àmplia capacitat de gir i d'un zoom que permet una excel·lent visió en primer pla del voltor comú i, ocasionalment, del trencalòs i de l'aufrany. Especialment aconsellable és fer aquesta ruta a la primavera, quan crien les aus, i a l'estiu, quan s'hi poden contemplar també algunes aus migratòries. Cal agrair a l'Ajuntament de Tremp, al qual estan agregats tots aquests petits llogarrets, el manteniment i la senyalització dels diferents camins, així com també que hagi destinat recentment 120.000 euros per refer la coberta de l'església de Sant Pere d'Orrit, prop del castell d'Orrit, del qual ja es parla en documents al segle IX.
El voltor és un animal fascinant, de vol majestuós. Pot ocupar una gran diversitat d'ambients, sempre que trobi prou menjar i penya-segats o cingleres per poder-hi instal·lar el niu. El voltor és una espècie colonial, les colònies del qual poden anar des dels dos o tres nius fins a un centenar. Les parelles de voltors es mantenen tota la vida i possiblement això és degut al fet que el seu període reproductor és força llarg. La posta, només d'un sol ou, té lloc al mes de gener i el pollet no salta del niu fins als mesos de juliol o agost. Quan un voltor localitza un cadàver d'una ovella, vaca o euga a la muntanya, comença a volar formant uns cercles que atreuen l'atenció d'altres voltors. De seguida baixen i, si el nombre de voltors és important, a vegades s'hi poden concentrar fins a 100 exemplars i en pocs minuts no en queda més que la pell i els ossos. Tot i que aquest pot esdevenir un espectacle no gaire agradable, sens dubte aquests ocells exerceixen una tasca sanitària molt important i imprescindible.
El fet que ara es portin animals morts als menjadors de voltors ha permès el seu retorn i la seva consolidació a la comarca, que la mecanització agrària dels anys seixanta havia posat en qüestió. D'això sembla que els voltors n'estiguin agraïts quan se'ls veu planejar sovint a poca alçada, confiadament, per sobre del poble d'Areny. Fins i tot en vàrem veure un l'estiu passat descansant al teulat de la fonda Domench, una casa de tres pisos: en enlairar-se va desplegar les seves ales immenses i va passar tranquil·lament per sobre dels nostres caps.
El dilluns de la segona Pasqua vaig fer la ruta de la vall dels voltors amb la família i uns bons amics, que van descobrir un paratge, una fauna i una flora que jo ja havia vist moltes vegades de petit i que per això no hi veig res d'extraordinari. M'alegro molt de veure el valor potencial que tenen avui aquesta terra i aquest paisatge i llavors penso en els meus padrins (a Ponent els avis solen ser els padrins de bateig). Els vaig conèixer bé: ells eren l'últim exponent de moltes generacions que havien viscut durament en un entorn molt aspre i poc amable. Encara recordo que, en morir el padrí, vam decidir que de l'hort en faríem un jardí; quan vàrem explicar a la padrina Tresa que hi plantaríem gespa, que calia regar-la a l'estiu una mica cada dia i que calia tallar-la cada deu dies, ella ens va preguntar alarmada: "Com, regar-la per després tallar-la?". Tot un món de mesura, de reserva i d'estalvi deixa pas a una època opulenta i de recursos aparentment no escassos. I és que a la vall dels voltors sembla que fins i tot ells avui estiguin grassos.
Ramon Tremos i Balcells
Professor de teoria econòmica a la UB
A un quilòmetre d'Areny de Noguera, agafant la N-230 en direcció a Pont de Suert, hi ha el trencant que porta al llogarret de la Torre de Tamúrcia. Travessat el riu Noguera Ribagorçana, i per tant ja a Catalunya, un cop passada la Torre arribem al Mirador de la Collada de Torogó, que ens ofereix una vista fantàstica dels imponents espadats de la serra de Sant Gervàs i d'aquesta subcomarca que anomenem la Terreta. Amb aquest nom es coneix la conca que limita al nord amb la serra de Sant Gervàs, a l'est amb la serra de Gurp i del Castellet, al sud amb el Montsec d'Ares i a l'oest amb la serra de Gia. El riu Noguera Ribagorçana, que fa de frontera entre Catalunya i Aragó, n'és l'eix central.
Seguint pel mateix camí cap a Espluga de Serra i fent via cap a Castellet, les boixedes van deixant pas a les rouredes i els alzinars. A la collada de Castellet hi trobem la fageda de Lleràs, una fageda que sorprèn de trobar en una serra prepirinenca com aquesta. Passat Castellet arribem a la cruïlla d'Aulàs, on hi ha la roureda en extensió plana més gran del Prepirineu català (157 hectàrees) i on conviuen roures vells de grans dimensions amb clapes de bosc jove, tot alternant el roure martinenc i el roure de fulla petita. A mesura que hem anat fent camí la geologia va canviant i les parets calcàries deixen pas als conglomerats, on destaquen algunes formacions que recorden les roques de Montserrat. I és que hem partit del riu, que es troba a 700 metres d'alçada, i hem passat a tocar de la serra de Sant Gervàs, que s'enlaira fins a 1.700 metres. Seguidament, després de 22 quilòmetres de ruta en forma de cercle i, abans de sortir al pont d'Orrit i de tornar a Areny de Noguera, cal visitar l'excel·lent mirador i l'església d'origen romànic de Santa Maria de Sapeira.
A la Torre de Tamúrcia hi ha la casa dels Voltors. Aquesta casa és un punt d'informació i un centre d'observació i d'estudi de les aus rapinyaires de la Terreta, gràcies a dues càmeres de televisió, una situada en un punt d'alimentació i l'altra en una zona de nius. Aquestes càmeres estan dotades d'una àmplia capacitat de gir i d'un zoom que permet una excel·lent visió en primer pla del voltor comú i, ocasionalment, del trencalòs i de l'aufrany. Especialment aconsellable és fer aquesta ruta a la primavera, quan crien les aus, i a l'estiu, quan s'hi poden contemplar també algunes aus migratòries. Cal agrair a l'Ajuntament de Tremp, al qual estan agregats tots aquests petits llogarrets, el manteniment i la senyalització dels diferents camins, així com també que hagi destinat recentment 120.000 euros per refer la coberta de l'església de Sant Pere d'Orrit, prop del castell d'Orrit, del qual ja es parla en documents al segle IX.
El voltor és un animal fascinant, de vol majestuós. Pot ocupar una gran diversitat d'ambients, sempre que trobi prou menjar i penya-segats o cingleres per poder-hi instal·lar el niu. El voltor és una espècie colonial, les colònies del qual poden anar des dels dos o tres nius fins a un centenar. Les parelles de voltors es mantenen tota la vida i possiblement això és degut al fet que el seu període reproductor és força llarg. La posta, només d'un sol ou, té lloc al mes de gener i el pollet no salta del niu fins als mesos de juliol o agost. Quan un voltor localitza un cadàver d'una ovella, vaca o euga a la muntanya, comença a volar formant uns cercles que atreuen l'atenció d'altres voltors. De seguida baixen i, si el nombre de voltors és important, a vegades s'hi poden concentrar fins a 100 exemplars i en pocs minuts no en queda més que la pell i els ossos. Tot i que aquest pot esdevenir un espectacle no gaire agradable, sens dubte aquests ocells exerceixen una tasca sanitària molt important i imprescindible.
El fet que ara es portin animals morts als menjadors de voltors ha permès el seu retorn i la seva consolidació a la comarca, que la mecanització agrària dels anys seixanta havia posat en qüestió. D'això sembla que els voltors n'estiguin agraïts quan se'ls veu planejar sovint a poca alçada, confiadament, per sobre del poble d'Areny. Fins i tot en vàrem veure un l'estiu passat descansant al teulat de la fonda Domench, una casa de tres pisos: en enlairar-se va desplegar les seves ales immenses i va passar tranquil·lament per sobre dels nostres caps.
El dilluns de la segona Pasqua vaig fer la ruta de la vall dels voltors amb la família i uns bons amics, que van descobrir un paratge, una fauna i una flora que jo ja havia vist moltes vegades de petit i que per això no hi veig res d'extraordinari. M'alegro molt de veure el valor potencial que tenen avui aquesta terra i aquest paisatge i llavors penso en els meus padrins (a Ponent els avis solen ser els padrins de bateig). Els vaig conèixer bé: ells eren l'últim exponent de moltes generacions que havien viscut durament en un entorn molt aspre i poc amable. Encara recordo que, en morir el padrí, vam decidir que de l'hort en faríem un jardí; quan vàrem explicar a la padrina Tresa que hi plantaríem gespa, que calia regar-la a l'estiu una mica cada dia i que calia tallar-la cada deu dies, ella ens va preguntar alarmada: "Com, regar-la per després tallar-la?". Tot un món de mesura, de reserva i d'estalvi deixa pas a una època opulenta i de recursos aparentment no escassos. I és que a la vall dels voltors sembla que fins i tot ells avui estiguin grassos.
Ramon Tremos i Balcells
Professor de teoria econòmica a la UB
13 de febrer 2007
El castell d'Areny
La família del meu pare prové d'Areny de Noguera, a la Franja de Ponent. Pujant de Lleida a Viella, és un petit poble situat abans del Pont de Suert, quasi a tocar del riu Noguera Ribagorçana. L'any 1833, arran de la divisió provincial de Javier de Burgos, la frontera entre Catalunya i Aragó va ser fixada en aquest riu i per això els meus avis ja van néixer aragonesos, tot i que amb prou feines sabien parlar castellà. Aquesta frontera no té cap lògica econòmica, atès que aquest riu, que baixa de nord a sud (en contrast amb les serres i carenes del Pirineu, que van d'est a oest), és un punt de confluència i trobada més que no pas de separació.
La divisió provincial va escapçar unes comarques històricament catalanoparlants, per bé que els seus habitants van seguir orientant les seves relacions personals i els seus intercanvis comercials a Catalunya. Avui segueixen adreçant-se preferentment a Viella, Tremp o Lleida, en tant que sortides tradicionals naturals, tot i que fa deu anys s'ha consumat el canvi de bisbat, de la Seu d'Urgell a Barbastre. La catalanitat hi ha estat latent de manera més o menys conscient i la força econòmica secular de Catalunya era objecte de reflexió: "No ens sortiria més a compte ser catalans que aragonesos?". Així, la recuperació de l'autogovern català l'any 1980 va ser vista amb simpatia i a Areny s'afanyaren a signar convenis d'ensenyament i de sanitat amb Catalunya, així com també a instal·lar un repetidor per a poder captar el senyal de TVC.
Tot i això, en els darrers deu anys s'ha produït un canvi de percepció, que té relació amb el finançament autonòmic. Les limitacions financeres de la Generalitat s'han anat accentuant, en contrast amb els recursos creixents del govern aragonès. La pluja de recursos públics a tota la franja aragonesa és espectacular i a Areny és ben visible en molts àmbits: places i carrers renovats del nucli medieval, cases i façanes restaurades (espectacular gòtic civil a la Casa del Governador, avui museu comarcal), noves rutes turístiques obertes (dinosaures, dòlmens), una colònia de voltors recuperada, piscines i poliesportiu modernitzats, subvencions molt elevades per a l'establiment de negocis de turisme rural... a banda de tota mena de cursets i facilitats de les autoritats locals per als veïns. La complicitat o la indiferència del sector públic, avui més potent que mai, és bàsica per impulsar o per deixar esllanguir l'economia d'un territori.
El castell d'Areny és un altre exemple d'aquest impuls públic. Considerat el primer castell documentat del comtat de Ribagorça (any 823), al costat de la torre medieval s'alcen les restes d'una església romànica, situada dalt d'un abrupte turó. Fa dos anys que el govern aragonès hi està realitzant diferents treballs de consolidació, que han posat al descobert una necròpolis del segle XI i una espectacular cisterna d'aigua excavada a la roca. No cal dir que els recomano una visita, si és a l'estiu millor al capvespre.
El meu pare em deia ara fa quatre anys: "He passat de la duresa de la vida del segle XII als avenços del segle XXI; he passat d'anar a buscar aigua a la font de petit i de segar blat amb una falç de jove al teletreball per Internet abans de jubilar-me. Ja ho he vist tot a Areny". No, no ho havíem vist tot: per pujar els materials al castell s'ha estat fent servir un helicòpter. Un helicòpter al castell d'Areny! És una bona metàfora, tot un símbol d'un nou poder emergent, un govern aragonès potent i eficient comandat avui per ribagorçans de parla catalana, que fan una política desacomplexada de suport total al seu territori. La història té girs sobtats i sorprenents, fa vint anys tota la comarca semblava condemnada a l'abandó.
El superàvit fiscal de la franja aragonesa és realment espectacular, ja que obres i reformes semblants s'estan realitzant a altres pobles veïns. En contrast amb el castell d'Areny, a l'altra banda del riu es troba el castell d'Orrit. Situat a Catalunya, aquest castell es troba construït en línia a pocs centenars de metres de distància del d'Areny. Aprofitant que el riu fa un tall estret a la mateixa serra transversal, està situat també en un lloc abrupte, pensat per barrar el pas als sarraïns que volguessin pujar riu amunt. La seva situació, però, és de total abandó i en parlarem dijous vinent: i és que al castell d'Orrit s'hi acaba de documentar el primer text escrit en català, un jurament feudal datat l'any 1047, dos segles abans de les homilies d'Organyà.
Aquest dissabte hem anat a Areny a esporgar els arbres de l'hort i l'era, com fem cada any a finals de febrer. Després d'un excel·lent dinar a la fonda de casa Domench, baixem cap a Barcelona. Al cotxe tots s'han adormit i, per tant, la música d'Obrint Pas i del Club Super3 deixa pas a Joan Pau Pujol: la seva missa de Sant Jordi, estrenada al Palau de la Generalitat el 1614, és una autèntica delícia en la versió polifònica que n'ha fet la Capella Joan Cererols, regalada fa poc per la revista Sàpiens. Fa un dia clar, preciós i serè, el blat verdeja per sobre de clapes de neu disperses i la llum de l'hora baixa il·lumina com mai els boscos de pins, roures i alzines que s'alternen a les muntanyes, al peu de les quals baixa el nostre riu. I de sobte, la inspiració precisa de Màrius Torres: "Per què has fet, o diví Pare de la ironia, tan bells els sentiments humans?"
Ramon Tremosa i Balcells Professor de teoria econòmica a la UB
La divisió provincial va escapçar unes comarques històricament catalanoparlants, per bé que els seus habitants van seguir orientant les seves relacions personals i els seus intercanvis comercials a Catalunya. Avui segueixen adreçant-se preferentment a Viella, Tremp o Lleida, en tant que sortides tradicionals naturals, tot i que fa deu anys s'ha consumat el canvi de bisbat, de la Seu d'Urgell a Barbastre. La catalanitat hi ha estat latent de manera més o menys conscient i la força econòmica secular de Catalunya era objecte de reflexió: "No ens sortiria més a compte ser catalans que aragonesos?". Així, la recuperació de l'autogovern català l'any 1980 va ser vista amb simpatia i a Areny s'afanyaren a signar convenis d'ensenyament i de sanitat amb Catalunya, així com també a instal·lar un repetidor per a poder captar el senyal de TVC.
Tot i això, en els darrers deu anys s'ha produït un canvi de percepció, que té relació amb el finançament autonòmic. Les limitacions financeres de la Generalitat s'han anat accentuant, en contrast amb els recursos creixents del govern aragonès. La pluja de recursos públics a tota la franja aragonesa és espectacular i a Areny és ben visible en molts àmbits: places i carrers renovats del nucli medieval, cases i façanes restaurades (espectacular gòtic civil a la Casa del Governador, avui museu comarcal), noves rutes turístiques obertes (dinosaures, dòlmens), una colònia de voltors recuperada, piscines i poliesportiu modernitzats, subvencions molt elevades per a l'establiment de negocis de turisme rural... a banda de tota mena de cursets i facilitats de les autoritats locals per als veïns. La complicitat o la indiferència del sector públic, avui més potent que mai, és bàsica per impulsar o per deixar esllanguir l'economia d'un territori.
El castell d'Areny és un altre exemple d'aquest impuls públic. Considerat el primer castell documentat del comtat de Ribagorça (any 823), al costat de la torre medieval s'alcen les restes d'una església romànica, situada dalt d'un abrupte turó. Fa dos anys que el govern aragonès hi està realitzant diferents treballs de consolidació, que han posat al descobert una necròpolis del segle XI i una espectacular cisterna d'aigua excavada a la roca. No cal dir que els recomano una visita, si és a l'estiu millor al capvespre.
El meu pare em deia ara fa quatre anys: "He passat de la duresa de la vida del segle XII als avenços del segle XXI; he passat d'anar a buscar aigua a la font de petit i de segar blat amb una falç de jove al teletreball per Internet abans de jubilar-me. Ja ho he vist tot a Areny". No, no ho havíem vist tot: per pujar els materials al castell s'ha estat fent servir un helicòpter. Un helicòpter al castell d'Areny! És una bona metàfora, tot un símbol d'un nou poder emergent, un govern aragonès potent i eficient comandat avui per ribagorçans de parla catalana, que fan una política desacomplexada de suport total al seu territori. La història té girs sobtats i sorprenents, fa vint anys tota la comarca semblava condemnada a l'abandó.
El superàvit fiscal de la franja aragonesa és realment espectacular, ja que obres i reformes semblants s'estan realitzant a altres pobles veïns. En contrast amb el castell d'Areny, a l'altra banda del riu es troba el castell d'Orrit. Situat a Catalunya, aquest castell es troba construït en línia a pocs centenars de metres de distància del d'Areny. Aprofitant que el riu fa un tall estret a la mateixa serra transversal, està situat també en un lloc abrupte, pensat per barrar el pas als sarraïns que volguessin pujar riu amunt. La seva situació, però, és de total abandó i en parlarem dijous vinent: i és que al castell d'Orrit s'hi acaba de documentar el primer text escrit en català, un jurament feudal datat l'any 1047, dos segles abans de les homilies d'Organyà.
Aquest dissabte hem anat a Areny a esporgar els arbres de l'hort i l'era, com fem cada any a finals de febrer. Després d'un excel·lent dinar a la fonda de casa Domench, baixem cap a Barcelona. Al cotxe tots s'han adormit i, per tant, la música d'Obrint Pas i del Club Super3 deixa pas a Joan Pau Pujol: la seva missa de Sant Jordi, estrenada al Palau de la Generalitat el 1614, és una autèntica delícia en la versió polifònica que n'ha fet la Capella Joan Cererols, regalada fa poc per la revista Sàpiens. Fa un dia clar, preciós i serè, el blat verdeja per sobre de clapes de neu disperses i la llum de l'hora baixa il·lumina com mai els boscos de pins, roures i alzines que s'alternen a les muntanyes, al peu de les quals baixa el nostre riu. I de sobte, la inspiració precisa de Màrius Torres: "Per què has fet, o diví Pare de la ironia, tan bells els sentiments humans?"
Ramon Tremosa i Balcells Professor de teoria econòmica a la UB
12 de febrer 2007
EL MAPA I EL TERRITORI: EL CAS DEL RIBET DE LA PERIFÈRIA
No fa gaires anys Lluís V. Aracil, el sociolingüista ibèric més conegut i reconegut dins i fora del país, ens recordava i recomanava, amb l'agudesa intel.lectual que el caracteritza, que no s'ha de confondre el mapa amb el territori. I encara que pot semblar estrany, el nostre eminent sociolingüista no es referia en especial als territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans que s'estenen al llarg de la frontera entre Aragó i Catalunya i que, fora d'aquests mateixos territoris, són coneguts des de fa no gaire més d'una dècada —després d'una llarga «disputa» denominalista— amb el nom genèric de la Franja, apel.latiu que sovint també podem trobar amb les seues corresponents variants geogràfiques de Franja de Ponent —si es té com a punt d'observació el Principat de Catalunya— i Franja Oriental— si es té com a punt d'observació l'interior d'Aragó. Si bé Lluís V. Aracil feia referència en concret a la confusió entre l'objecte i la representació de l'objecte, la seua metàfora-advertiment ens ve que ni pintada per reflexionar, ni que sia breument, sobre les comarques aragoneses de llengua catalana o, si es vol, de les comarques catalanes administrativament aragoneses. El matís és prou important, si més no per a alguns.
Primer de tot, sembla evident que hauríem de parlar del mot Franja, darrere del qual hi ha implícitament la idea de territori perifèric respecte a un centre, ja sia la ciutat de Barcelona en el cas de Catalunya, ja sia la ciutat de Saragossa en el cas d'Aragó, territori que si bé forma part de la zona d'influència directa del centre en qüestió es tracta d'un territori marginal, perifèric, no essencial.
Si ha triomfat la denominació Franja per a referenciar el conjunt de poblacions aragoneses de llengua catalana és precisament perquè és un nom creat i aplicat, generalment, des de fora del mateix territori al qual fa referència, creació feta per qui ha confós mapa amb territori, cosa aquesta última, per altra banda, prou corrent en la història de les denominacions territorials; molt sovint és l'estranger —l'estrany— qui bateja el territori, qui té la perspectiva per veure la unitat, la hipotètica unitat, que es desprèn de l'observació del mapa. Què hi farem, ens haurem de conformar amb el nom: ara per ara no en tenim cap d'altre amb prou acceptació per a referir-nos conjuntament a aquests territoris. Malgrat aquesta nova denominació de Franja tot apunta que bona part dels habitants d'aquests territoris encara avui no s'han assabentat del bateig; potser perquè ells formen part del territori i no del mapa.
Com s'acaba d'assenyalar, en el nostre cas ha estat l'estranger qui ha tingut la perspectiva visual per descobrir en el mapa un territori en la intersecció de dos elements de naturalesa molt diversa. Per una banda, trobem l'administració aragonesa, i per l'altra la llengua catalana; la intersecció d'aquests dos elements té com a resultat una llenca territorial allargassada, d'escassa amplada i amb uns límits difusos, en especial en el sector nord-occidental d'aquesta llenca. Bé, a partir del que trobem observant el mapa es pot crear un territori i, fins i tot, donar-li un nom, si es vol un nom merament descriptiu, com ara Franja. D'això se'n diu començar la casa per la teulada o confondre el mapa amb el territori.
Amb aquest nou territori descobert a partir de l'observació del mapa també es pot idear tot un seguit d'elements que ens facen donar sentit al territori en qüestió, produir-ne una personalitat i una unitat que ens permeta ensamblar el nou territori en un cas més gran i general. També caldrà unificar el territori internament, llimar límits i aplicar, quan ens convinga, els comportaments i les actituds d'alguns dels seus habitants a la generalitat de la població, de tal manera que puguem homologar-los amb els seus veïns de l'est o de l'oest, segons la perspectiva de l'estranger obse rvador de mapes i descobridor de territoris. Però, ai las, la cosa és sempre molt més complicada que no sembla: el territori —que no el mapa— és llarg i divers, els límits —interns i externs— sovint són imprecisos, els habitants prou diversos i els matisos prou importants i significatius per a poder parlar, malgrat el mapa, d'un únic territori i una única realitat.
Segurament hauria estat molt més just, des de fora del territori i, si es vol, amb el mapa a les mans, batejar el territori descobert amb un nom encara més descriptiu d'allò que unifica el territori i que comparteixen les diferents parts del territori: la marginalitat; potser hauria estat més just dir-ne el Ribet de la Perifèria, denominació que tanta justificació tindria, sens dubte, des de l'Aragó profund com des de la Catalunya estricta. Perquè si som clars —i, si convé, catalans—, ¿què som els habitants i els territoris de la Franja sinó perifèria de la perifèria? Per a uns serem la perifèria del vestit dels Països Catalans, un vestit que té uns complements que sense ser -ne, en principi, part essencial, ajuden a donar-li una personalitat pròpia: un llacet, un ribet o una cinta, complements sense els quals el vestit ja no seria ben bé el mateix, però que sense els quals tampoc no es desfarà el conjunt del vestit; o potser sí. Certament el nostre que no serà l'únic ribet de la perifèria que li trobaríem, així a primer cop d'ull, al vestit dels anomenats Països Catalans. Hi ha a ltres ribets a la franja més septentrional o a l'extrem sud de la franja meridional, per esmentar només dues possibles «franges». És a dir, estrafent conceptes de la tradició dialectològica catalana, serien els altres Ribets. Però això ja és una altra història: o potser no.
Per a uns altres els territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans seran el ribet d'un vestit anomenat Aragó, un vestit massa esfilagarsat des de fa centúries —i no només per les vores— que, vulguem o no vulguem, avui per avui es redueix a quatre parracs mal apedaçats al voltant de la ciutat de Saragossa o, des d'un altre punt de vista, escampats per quatre o cinc valls pirinenques. Però això també és una altra història; o potser no.
Sia com sia, en tots dos casos ens trobem amb una mena de ribet perifèric, o si més no a mi m'ho sembla observant el mapa. Però quan s'observa de prop el territori —i els habitants del territori— la cosa canvia, i força; però això sí que ja és una ultra història.
HÈCTOR MORET, filòleg. Epíleg del llibre Franja, frontera i llengua. Lleida, desembre de 1995.
Primer de tot, sembla evident que hauríem de parlar del mot Franja, darrere del qual hi ha implícitament la idea de territori perifèric respecte a un centre, ja sia la ciutat de Barcelona en el cas de Catalunya, ja sia la ciutat de Saragossa en el cas d'Aragó, territori que si bé forma part de la zona d'influència directa del centre en qüestió es tracta d'un territori marginal, perifèric, no essencial.
Si ha triomfat la denominació Franja per a referenciar el conjunt de poblacions aragoneses de llengua catalana és precisament perquè és un nom creat i aplicat, generalment, des de fora del mateix territori al qual fa referència, creació feta per qui ha confós mapa amb territori, cosa aquesta última, per altra banda, prou corrent en la història de les denominacions territorials; molt sovint és l'estranger —l'estrany— qui bateja el territori, qui té la perspectiva per veure la unitat, la hipotètica unitat, que es desprèn de l'observació del mapa. Què hi farem, ens haurem de conformar amb el nom: ara per ara no en tenim cap d'altre amb prou acceptació per a referir-nos conjuntament a aquests territoris. Malgrat aquesta nova denominació de Franja tot apunta que bona part dels habitants d'aquests territoris encara avui no s'han assabentat del bateig; potser perquè ells formen part del territori i no del mapa.
Com s'acaba d'assenyalar, en el nostre cas ha estat l'estranger qui ha tingut la perspectiva visual per descobrir en el mapa un territori en la intersecció de dos elements de naturalesa molt diversa. Per una banda, trobem l'administració aragonesa, i per l'altra la llengua catalana; la intersecció d'aquests dos elements té com a resultat una llenca territorial allargassada, d'escassa amplada i amb uns límits difusos, en especial en el sector nord-occidental d'aquesta llenca. Bé, a partir del que trobem observant el mapa es pot crear un territori i, fins i tot, donar-li un nom, si es vol un nom merament descriptiu, com ara Franja. D'això se'n diu començar la casa per la teulada o confondre el mapa amb el territori.
Amb aquest nou territori descobert a partir de l'observació del mapa també es pot idear tot un seguit d'elements que ens facen donar sentit al territori en qüestió, produir-ne una personalitat i una unitat que ens permeta ensamblar el nou territori en un cas més gran i general. També caldrà unificar el territori internament, llimar límits i aplicar, quan ens convinga, els comportaments i les actituds d'alguns dels seus habitants a la generalitat de la població, de tal manera que puguem homologar-los amb els seus veïns de l'est o de l'oest, segons la perspectiva de l'estranger obse rvador de mapes i descobridor de territoris. Però, ai las, la cosa és sempre molt més complicada que no sembla: el territori —que no el mapa— és llarg i divers, els límits —interns i externs— sovint són imprecisos, els habitants prou diversos i els matisos prou importants i significatius per a poder parlar, malgrat el mapa, d'un únic territori i una única realitat.
Segurament hauria estat molt més just, des de fora del territori i, si es vol, amb el mapa a les mans, batejar el territori descobert amb un nom encara més descriptiu d'allò que unifica el territori i que comparteixen les diferents parts del territori: la marginalitat; potser hauria estat més just dir-ne el Ribet de la Perifèria, denominació que tanta justificació tindria, sens dubte, des de l'Aragó profund com des de la Catalunya estricta. Perquè si som clars —i, si convé, catalans—, ¿què som els habitants i els territoris de la Franja sinó perifèria de la perifèria? Per a uns serem la perifèria del vestit dels Països Catalans, un vestit que té uns complements que sense ser -ne, en principi, part essencial, ajuden a donar-li una personalitat pròpia: un llacet, un ribet o una cinta, complements sense els quals el vestit ja no seria ben bé el mateix, però que sense els quals tampoc no es desfarà el conjunt del vestit; o potser sí. Certament el nostre que no serà l'únic ribet de la perifèria que li trobaríem, així a primer cop d'ull, al vestit dels anomenats Països Catalans. Hi ha a ltres ribets a la franja més septentrional o a l'extrem sud de la franja meridional, per esmentar només dues possibles «franges». És a dir, estrafent conceptes de la tradició dialectològica catalana, serien els altres Ribets. Però això ja és una altra història: o potser no.
Per a uns altres els territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans seran el ribet d'un vestit anomenat Aragó, un vestit massa esfilagarsat des de fa centúries —i no només per les vores— que, vulguem o no vulguem, avui per avui es redueix a quatre parracs mal apedaçats al voltant de la ciutat de Saragossa o, des d'un altre punt de vista, escampats per quatre o cinc valls pirinenques. Però això també és una altra història; o potser no.
Sia com sia, en tots dos casos ens trobem amb una mena de ribet perifèric, o si més no a mi m'ho sembla observant el mapa. Però quan s'observa de prop el territori —i els habitants del territori— la cosa canvia, i força; però això sí que ja és una ultra història.
HÈCTOR MORET, filòleg. Epíleg del llibre Franja, frontera i llengua. Lleida, desembre de 1995.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
