LA DGA FINANCIA LA PREPARACIÓN DE LOS DINOSAURIOS DE ARÉN (HUESCA)

La Dirección General de Patrimonio del Departamento de Cultura y Educación de la DGA ha concedido una subvención de 12.000 Euros para la preparación de los fósiles de dinosaurio de Arén (Huesca) para el año 2005. La dirección de este proyecto ha sido encargada al Dr. José Ignacio Canudo, de la Universidad de Zaragoza y miembro del grupo Aragosaurus. El trabajo se realizará en los próximos seis meses en su mayor parte en el laboratorio de la empresa Paleoymas. La actuación va a consistir en la extracción de la matriz que los contiene de más de 20 huesos de hadrosaurios extraídos en los yacimientos de Blasi (Arén) en la campaña de excavación del año 1997. La extracción de la matriz se realizará con medios mecánicos, especialmente percutores de aire comprimido y se preparará para que pueda ser estudiado y expuesto en un futuro cercano.
Los yacimientos de dinosaurios hadrosaurios de Arén son uno de los más importantes de toda Europa en el Maastrichtiense superior (65-66 millones de años), debido a su excepcional conservación y la abundancia de los restos. Sin embargo las tareas de extracción de la roca para su estudio son lentas, debido a la dureza de esta roca. En el yacimiento se extraen grandes bloques que posteriormente se limpian manualmente en el laboratorio. De esta manera se han recuperado más de 200 restos de dinosaurio que actualmente forman parte de la Tesis doctoral de la licenciada en Biología y miembro del equipo Penélope Cruzado. La actuación en Arén forma parte del proyecto "Los últimos dinosaurios de Europa", con el que se han preparado para la visita los yacimientos de Arén. Siendo los únicos con huesos fósiles que se pueden visitar en Aragón
© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza- [15/07/2005]

Altres indrets del terme 6

Iscles, Sant Martí del Sas i el Sas: Un segon domini important del terme de Cornudella de Valira era format per les possessions del monestir d'Alaó: els llocs d'Iscles, Sant Martí del Sas i Soperuny.Iscles és ara un lloc despoblat, a 1 020 m d'altitud, a la riba dreta del barranc d'Iscles, afluent de capçalera de la Valira, al vessant d'un turó, dominat als quatre costats per muntanyes, cosa que es creu que li donà el nom, que equival a 'illa'. El castell d'Iscles és citat ja l'any 958 dintre el comtat de Ribagorça i, més tard, fou de domini de noble. El lloc tenia 2 focs el 1495 i 6 famílies el 1713. La seva església parroquial, dedicada a Sant Martí, pertanyia, des del segle XI, al monestir d'Alaó, que era també senyor d'importants alous. El lloc va formar municipi o entitat civil pròpia fins el 1840, quan tenia 33 h, que es va fondre amb el terme municipal de Cornudella de Valira.Sant Martí del Sas, o de Sas, i el Sas són dos antics pobles situats entre barrancs afluents per l'esquerra a la Valira, a uns 950 m d'altitud. El nucli de poblament primitiu era al Sas, amb 28 h el 1970 i 25 el 1991, citat des del 845, prop del qual va aparèixer abans del 909 la cel·la o petit monestir de Sant Martí, que després es convertirà, també, en centre d'un poble. Amb el despoblament del segle XIV el Sas va quedar només amb dues famílies. El nucli de Sant Martí, en canvi, tenia 25 h el 1787, 19 el 1840, 43 el 1870, 10 el 1970 i 3 el 1991.El monestir o cel·la de Sant Martí fou d'escassa vitalitat i el 971 deixà de ser esmentat com a casa monàstica; el 979 el lloc, ja sense monjos, fou donat a Alaó pel comte Unifred. L'església actual de Sant Martí és un edifici modificat en època romànica i més tard, però que té l'arc triomfal clarament ultrapassat o de marcat arc de ferradura i altres elements que deixen endevinar un edifici primitiu del segle X, de l'època monàstica, al qual més tard es va afegir un absis i una volta.

TORTUGAS FÓSILES DE 66 M. A. EN ARÉN Y SERRADUY (HUESCA)

Los yacimientos dinosaurios de Arén en Huesca son unos de los más importantes del final del Cretácico en Europa, tanto por la abundancia, como por la buena conservación de sus restos. Especialmente significativo son los restos de hadrosaurio, por la importancia que tienen en el evento de extinción del Cretácico-Terciario. Este material esta en período de estudio por el grupo Aragosaurus. Además de los dinosaurios se han encontrado placas aisladas de dos taxones distintos de tortugas. En la Reunión de la Sociedad geológica de España realizada en Teruel el 27 de Mayo se ha presentado por primera vez un estudio detallado de estas tortugas por parte del investigador de la Universidad del País Vasco Xabier Murelaga y el miembro de Aragosaurus José Ignacio Canudo.
En su trabajo ponen de manifiesto que los quelonios fósiles del Cretácico superior son un elemento habitual en las asociaciones de vertebrados fósiles. A pesar de carácter fragmentario las placas aisladas de quelonios se pueden identificar a nivel genérico en base a caracteres como puede ser la ornamentación externa. La mayor parte de las placas de Blasi pertenecen a botremíididos similares a Polysternon y Elochelys . También se ha detectado la presencia en Bla-2 un Solemydidae.
Los botremíididos son tortugas acuáticas de agua dulce, pero estas podían salir al mar y siguiendo las líneas de costa realizar migraciones. Por esta razón, es posible encontrar restos de esta tortuga en medios marinos transicionales como deltas. En cambio los solemíididos son de hábitos terrestres por lo que sus restos para llegar a estos medios debieron ser transportados. De todas maneras aunque los botremíididos llegan hasta el Oligoceno los solemíididos no superan el límite Cretácico-Terciario por lo que en el Maastrichtiense superior podrían haber sido una familia en declive y esa ser la razón de la escasez de sus restos.
© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza-[27/05/2005]

Alcaldes de Catalunya i d'Aragó critiquen el projecte de l'autovia Lleida Val d'Aran

En una reunió a Pont de Suert, alcaldes i representants dels municipis de la Ribagorça catalana i la de la Franja de Ponent afectats pel projecte de l'autovia de Lleida a la Vall d'Aran han criticat el pla de construcció d'aquesta nova infraestructura del Ministeri de Foment. Segons els alcaldes, no es tracta d'un "no rotund a l'autovia, però és un no a l'estudi que ens ha plantejat el Ministeri de Foment", ja que no hi ha un "estudi d'impacte ambiental ni un estudi sobre on s'efectuarien els abocaments de roques, pedres i runa". Els representants municipals s'han reunit a la seu del Consell Comarcal de l'Alta Ribagorça, a Pont de Suert, per analitzar la documentació que els ha presentat el Ministeri de Foment respecte a aquesta via ràpida.
Els alcaldes i representants dels ajuntaments del Pont de Suert, Vilaller, Bonanza, Montanui, Areny i Sopeira han fet arribar el seu malestar per algunes de les propostes al responsable de Carreteres de la Generalitat a Lleida, Jordi Benet, i al subdelegat del govern català per al Pirineu, Víctor Orrit. L'alcalde de Vilaller, Jaume Monsó, com a representant de la resta d'alcaldes, ha explicat que "la nostra posició no és un no rotund a l'autovia, però és un no a l'estudi que ens ha plantejat el Ministeri de Foment", que "en principi, no conté estudi d'impacte ambiental i tampoc no hi ha un estudi sobre on s'efectuarien els abocaments de roques, pedres i runa", ha afegit.
L'alcalde de Vilaller ha assenyalat també que "la connexió amb França no està resolta", i ha apuntat que "a la pàgina web del Ministeri d'Obres Públiques francès hi ha prevista una connexió amb aquesta autovia de dos carrils per cada direcció fins a la frontera, quan el nou Túnel de Vielha en tindrà tres", i s'ha preguntat per què és necessari que el tram espanyol tingui quatre carrils, que considera que "destruiran tot el paisatge".
26 maig 2004
Una notícia de VilaWeb.com

Desset pobles acolliran el Correllengua a la Franja

El Correllengua 2004 reclama l'oficialitat del català a Europa. La Coordinadorad'Associacions per la Llengua (CAL), Acció Cultural del País Valencià , els casals de la Franja de Ponent i el Casal Jaume I de Perpinyà han organitzat, un any més, el Correllengua , la gran trobada d'unió lingüística dels Països Catalans. L'edició de 2004, una de les més ambicioses dels darrers anys, arrenca el 4 de setembre a Organyà, tot coincidint amb la commemoració del vuitè centenari de la redacció de les 'Homilies d'Organyà' . A la presentació hi haurà una cercavila pels carrers del poble amb el grup de geganters i grallers d'Oliana i l'encesa de les torxes de la flama. A continuació hi intervindran Montserrat Pérez (CAL), Vicent Sanchis (director de l'Avui), Francesc Ricart i Christian Martínez.
Pel que fa a la Franja de Ponent segons la recent roda de premsa dels organitzadors (ACPV i la CAL) a Lleida desset pobles l'acolliran a partir de l'11 de setembre, quan apareixerà pel sud de les nostres comarques, en concret a Favara de Matarranya i Nonasp, tot seguit anirà a Arenys de Lledó i el 18 de setembre s'enfilarà comarques amunt per a realitzar la III Trobada de Castellons, que enguany es farà a un dels castellons de la Franja, Castellonroi, a La Llitera. El 2 d'octubre el Correllengua recalarà en quatre pobles de la mateixa comarca: El Campell, Albelda, El Torricó i Tamarit de Llitera, i el 9 d'octubre continuarà pujant fins els Pirineus per aturar-se a Areny de Noguera i Benavarri. El 23 d'octubre farà mitja volta cap el sud i s'aturarà al Baix Cinca amb actes programats a Fraga i Torrent de Cinca. Segons informaren el Correllengua també passarà pels pobles habituals de cada any, com Mequinensa on l'any passat es va fer un Correllengua de convocatòria nacional Massalió o Calaceit el Correllengua més multitudinari de cada any junt amb Queretes entre d'altres. En canvi no s'ha posat data, per ara, a Queretes, on sempre es fa, Beseit o a la plaça més important i dura de la Franja per allò del xapurriau Vall de Roures, on es va iniciar l'any passat. En total per ara s'han anunciat 17 pobles l'any passat foren 21 així que és probable que encara hi hagin algunes incorporacions de darrere hora.
05 setembre 2004
Una notícia de VilaWeb.com Edició Franja de Ponent

Història dels límits diocesans de Catalunya (IV)|

Els territoris absents o nullius dioecesis:
Com a bastament s’ha exposat, el país es trobava repartit en diòcesis i aquestes agrupades en províncies eclesiàstiques, però la base de totes aquestes estructures religioses eren sempre les parròquies; no obstant aixòhi havia parròquies que a vegades no pertanyien a cap diòcesi concreta (nullius dioecesis, en llatí), o bé formaven curiosos enclavaments o territoris aïllats d’una parroquia dins el territori d’una altra. Sobre aquest tema tractarem breument, car a Catalunya tots els enclavaments varen desaparèixer a mitjan segle XX. Aquestes anomalies tenien el seu origen en els temps feudals, quan les parròquies es repartien bàsicament en tres grups: les que estaven sotmeses directament als bisbes o als seu capítols catedralicis, les que depenien de monestirs i les que eren pròpies de particulars o d’antics senyors feudals.
Sobre totes elles tenia una certa vigilància el bisbe com a responsable de la cura d’ànimes i per això tenia sobre elles dret de visita pastoral, havien d’assistir als seus sínodes i rebre d’ell els sants olis; tanmateix, la seva acció sobre aquestes parròquies es trobava molt limitada, sobretot quan hi volia fer la visita pastoral. Els grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les seves disposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal.
Entre les primeres hiEls grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les seves disposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal. Entre les primeres hiAquestes en 1879 es varen incorporar a la diòcesi de Barcelona, per creure que això donava més prestigi al monestir; per ironies del destí ara tot ha passat al nou bisbat de Sant Feliu de Llobregat.
No obstant això, els principals territoris exempts que marcaven notables enclavaments en la geografia religiosa catalana eren els que estaven subordinats als antics monestirs o canòniques de Sant Pere d’Àger, de Santa Maria de Mur i de Santa Maria de Meià, i algunes parròquies filles també de velles exempcions dels bisbats d’Urgell i de Lleida.
L’abat de la gran canònica de Santa Maria d’Àgertenia plena jurisdicció sobre 38 parròquies i 16 annexes, repartides en quatre oficialats, un per cada enclavament: el d’Àger i el de Castelló de Farfanya, a la Noguera, el de Montclar a la comarca d’Urgell i el de Valldellou a la Llitera.
La canònica de Santa Maria de Mur, del Pallars Jussà, regida per un paborde, tenia jurisdicció exempta sobre 10 parròquies, una d’elles ja a l’Aragó.
El prior de Santa Maria de Meià, de la Noguera, tenia jurisdicció exempta sobre 9 parròquies d’entorn el seu monestir.
La diòcesi de Lleida, perherència d’època feudal, tenia l’enclavat de les Oluges, amb les dues parròquies de les Oluges, la de Sant Guim de la Plana, la de la Manresana i Sant Ramon i el Portell, situada entre les bisbats de Vic i d’Urgell. La diòcesi d’Urgell tenia el gran enclavat d’Areny de Noguera, amb diverses parròquies, el també notable de Peralta de la Sal i Noals i el petit de Castanesa, tots en territori de la Franja, dins la diòcesi de Lleida. El concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu de l’any l851 va preveure un canvi de límits diocesans i parroquials i la supressió del bisbat de Solsona, per la lluita i oposició dels solsonins. També va fer passar la diòcesi d’Eivissa, fins aleshores de Tarragona, a la metròpoli de València.
Pel que fa als territoris exempts, els va declarar abolits i els va unir a les diòcesis dins les quals es trobaven, bé que les convulsions polítiques del moment varen dilatar la posada en pràctica de totes les esmentades reformes fins als volts de l’any 1874.
A partir de 1874 no quedà cap dels antics enclavaments i els límits diocesans quedaren fixats o sense variacions fins a 1957; només al llarg d’aquest temps es consolidà i restaurà definitivament la diòcesi de Solsona.
Antoni Pladevall i Font

V COL·LOQUI D'ESTUDIS TRANSPIRINENCS:. 2007-10-07. Areny de Noguera

1a Circular informativa: V Col•loqui d’Estudis Transpirinencs Els poders locals als Pirineus: política, societat i cultura Areny de Noguera (Ribagorça) 5-7 d’octubre de 2007 Text introductori: El V Col•loqui d’Estudis Transpirinencs emprèn un nou camí amb l’inici de la seva itinerància. Així, la Ribagorça esdevé el primer relleu de Núria per a donar veu a les diverses qüestions que toquen directament les valls pirinenques, des del Mediterrani fins a l’Atlàntic o de Nord a Sud. El títol escollit per a la trobada del 2007 a Areny de Noguera (“Els poders locals al Pirineu: política, societat i cultura”) té com a voluntat obrir un debat públic des del món de la recerca fins a la societat civil per a entendre l’evolució actual del Pirineu en totes les seves vessants. Per això, l’estudi de les formes de poder local des de l’època medieval fins al segle XXI ha de servir per donar llum a incongruències, contradiccions i possibilitats del món actual. Els puntals d’aquestes conferències i debats se centraran en la política, la societat i la cultura. L’explicació d’un passat, dels lligams entre valls, del desenvolupament del poder comtal, o l’arrelament d’un present de modernitat on les estructures han de tenir un seguiment de control vertical són alguns dels elements que poden haver promogut formes alternatives d’autogestió i una reinvenció dels poders. Àmbits temàtics: El col•loqui s’organitzarà a l’entorn de tres grans eixos o àmbits temàtics que centraran i delimitaran les principals ponències o conferències marc del col•loqui i, alhora, de les diverses comunicacions que puguin presentar-s’hi: 1.LES FORMES DEL PODER LOCAL A LES VALLS PIRINENQUES: ORÍGENS I EVOLUCIÓ: Les formes de poder actual que trobem a les valls pirinenques, sigui l’Estat que sigui, troben el seu origen en la formació dels poders locals des de l’època medieval. Els acords de lligues i patzeries serien la mostra de voluntat d’enteniment per a tirar endavant les seves societats. La llengua, les tradicions o les guerres sorgides arran de l’enfortiment dels Estats a l’època moderna són alguns elements necessaris per entendre la diversitat de poders locals i la seva interacció amb la societat pirinenca. La seva evolució ha estat fonamental per entendre l’assentament de grups socials, l’enfortiment dels poders centrals o les febleses econòmiques.2. CULTURA POLÍTICA I SOCIAL DEL MÓN RURAL EN L’ACTUALITAT: La millor manera d’entendre els fonaments i les possibilitats dels poders polítics pirinencs en el món actual és partir dels orígens i sobretot de l’entorn físic i cultural. Aquests elements són a l’arrel de la cultura política que es va construint. La diversitat de privilegis i drets de les valls que han subsistit fins avui dia són un altre dels elements fonamentals que intercedeixen en les peculiaritats de la societat. Heterogeneïtat o similituds? Aquesta pregunta tradueix el com i el perquè del funcionament sociopolític del món pirinenc en l’actualitat. 3. ELS NOUS NUCLIS DE PODER: CONTINUÏTATS, REINVENCIONS I NOUS MODELS: Les noves bases establertes a partir de la base política desenvolupada essencialment al segle XX ha permès l’establiment de formes de poder que emanen d’una incipient democràcia contemporània. A partir d’aquí, les portes que s’han anat obrint han donat embranzida a col•lectivitats socials i populars que abans no havien tingut veu. Però, alhora, també els detentors tradicionals del poder han hagut de reinventar-se per a subsistir o desaparèixer. El difícil equilibri que s’està establint és un dels pilars del progrés dels nous models de poder i gestió que s’està produint des del cor de la societat en direcció de la (auto)política i la (auto)cultura. Resta saber si els nuclis promotors gaudeixen d’una capacitat plena o queden lligats a un sistema centralitzat de difícil esquinçament.Les comunicacions: Els interessats en participar en aquest col•loqui mitjançant la presentació d’una comunicació poden enviar les seves propostes en forma de resum, amb una extensió màxima d’entre 1.500 i 2.000 caràcters. El termini per presentar aquests resums és el 13 d’abril de 2007. Cal trametre el resum a l’adreça de correu electrònic i la butlleta d’inscripció per correu ordinari o per fax a l’Institut Ramon Muntaner: Institut Ramon Muntaner. Fundació Privadadels centres d’estudis de Parla CatalanaMas de la Coixa, Rotonda Eix de l’Ebre, s/n.43770 Móra la NovaTel: 977 401757Fax: 977 414053Adreça electrònica: mcarme@irmu.org El termini per lliurar el text definitiu, que haurà de tenir una extensió d’entre 21.000 i 25.000 caràcters, és el 30 d’agost de 2007. Per a facilitar l’assistència al col•loqui, l’organització oferirà opcions d’allotjament i de restaurant. L’organització està estudiant la possibilitat d’oferir beques als participants. El preu de la inscripció general és de 50 € i el de la reduïda- per a membres de centres d'estudis i estudiants- serà de 30 €. El preu dóna dret a les actes, als dinars de dissbte i diumenge i a l'actuació. Organització: Centre d’Estudis Ribagorçans; Diputació de GironaPatronat; Francesc Eiximenis; Institut Ramon Muntaner; Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès; Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. Secretaria del Col•loqui: Institut Ramon Muntaner. Fundació Privadadels centres d’estudis de Parla CatalanaTel. 977 401757/Fax 977 414053Adreça electrònica: mcarme@irmu.orgInformació: www.irmu.org

EL GRUPO DESCUBRE PRUEBAS DE COMO MURIO UNO DE LOS DINOS. DE ARÉN - [12/08/2005]

En el “3 Annual meeting European Association of Vertebrate palaeontologists (EAVP)” celebrado en Darmstadt (Alemania) del 18 al 23 de Julio el Grupo Aragosaurus ha presentado un trabajo donde se propone la causa de la muerte de uno de los dinosaurios de Arén. Siendo la primera vez en España que se aborda un trabajo paleobiológico de estas características. El trabajo firmado por José Ignacio Canudo, Penélope Cruzado Caballero y Miguel Moreno interpreta una patología presente en una vértebra caudal de un hadrosaurio como resultado de una infección.El yacimiento de Blasi 3 en Arén (Huesca) es uno de los más ricos del final del Cretácico de Europa. En él se han recuperado varios centenares de huesos pertenecientes a varios individuos de dinosaurios hadrosaurios, los popularmente conocidos como “picos de pato”. Una de las vértebras caudales (de la cola) tiene algunas singularidades que desde un principio se plantearon algunas dudas. Su espina neural esta recurvada y no recta como es normal y además presenta un agujero y el hueso está desmesuradamente inflamado. Cuando nos fijamos con detalle además presenta un par de fracturas, una de ellas con un callo incipiente, prueba que la rotura fue en vida del organismo.
¿Como se explican todas esas patologías (anomalías)? La manera más sencilla es que un dinosaurio carnívoro mordió en la cola, produciendo la rotura de la vértebra y una incisión del hueso. Esto sin duda no produjo la muerte del organismo, pero le produjo una rápida infección como prueba la inflamación del hueso. Esta infección debió ser muy rápida ya que el callo de la rotura está poco desarrollado, y esta estructura se forma a los pocos días de la rotura. Esta importante infección fue posiblemente la causa de la muerte, ya que por el desarrollo que presenta el hueso es razonable pensar que afecto de manera generalizada a las partes blandas.La secuencia de acontecimientos es fácil de reconstruir un dinosaurio carnívoro salto encima del hadrosaurio asestándole una dentellada e inoculándole elementos patógenos que en pocos días le produjo la muerte. Hoy en día los varanos utilizan una técnica de caza similar, quizás algunos dinosaurios del Cretácico hicieran lo mismo, al menos alguno de Arén.

© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza

El castell d'Areny

La família del meu pare prové d'Areny de Noguera, a la Franja de Ponent. Pujant de Lleida a Viella, és un petit poble situat abans del Pont de Suert, quasi a tocar del riu Noguera Ribagorçana. L'any 1833, arran de la divisió provincial de Javier de Burgos, la frontera entre Catalunya i Aragó va ser fixada en aquest riu i per això els meus avis ja van néixer aragonesos, tot i que amb prou feines sabien parlar castellà. Aquesta frontera no té cap lògica econòmica, atès que aquest riu, que baixa de nord a sud (en contrast amb les serres i carenes del Pirineu, que van d'est a oest), és un punt de confluència i trobada més que no pas de separació.
La divisió provincial va escapçar unes comarques històricament catalanoparlants, per bé que els seus habitants van seguir orientant les seves relacions personals i els seus intercanvis comercials a Catalunya. Avui segueixen adreçant-se preferentment a Viella, Tremp o Lleida, en tant que sortides tradicionals naturals, tot i que fa deu anys s'ha consumat el canvi de bisbat, de la Seu d'Urgell a Barbastre. La catalanitat hi ha estat latent de manera més o menys conscient i la força econòmica secular de Catalunya era objecte de reflexió: "No ens sortiria més a compte ser catalans que aragonesos?". Així, la recuperació de l'autogovern català l'any 1980 va ser vista amb simpatia i a Areny s'afanyaren a signar convenis d'ensenyament i de sanitat amb Catalunya, així com també a instal·lar un repetidor per a poder captar el senyal de TVC.
Tot i això, en els darrers deu anys s'ha produït un canvi de percepció, que té relació amb el finançament autonòmic. Les limitacions financeres de la Generalitat s'han anat accentuant, en contrast amb els recursos creixents del govern aragonès. La pluja de recursos públics a tota la franja aragonesa és espectacular i a Areny és ben visible en molts àmbits: places i carrers renovats del nucli medieval, cases i façanes restaurades (espectacular gòtic civil a la Casa del Governador, avui museu comarcal), noves rutes turístiques obertes (dinosaures, dòlmens), una colònia de voltors recuperada, piscines i poliesportiu modernitzats, subvencions molt elevades per a l'establiment de negocis de turisme rural... a banda de tota mena de cursets i facilitats de les autoritats locals per als veïns. La complicitat o la indiferència del sector públic, avui més potent que mai, és bàsica per impulsar o per deixar esllanguir l'economia d'un territori.
El castell d'Areny és un altre exemple d'aquest impuls públic. Considerat el primer castell documentat del comtat de Ribagorça (any 823), al costat de la torre medieval s'alcen les restes d'una església romànica, situada dalt d'un abrupte turó. Fa dos anys que el govern aragonès hi està realitzant diferents treballs de consolidació, que han posat al descobert una necròpolis del segle XI i una espectacular cisterna d'aigua excavada a la roca. No cal dir que els recomano una visita, si és a l'estiu millor al capvespre.
El meu pare em deia ara fa quatre anys: "He passat de la duresa de la vida del segle XII als avenços del segle XXI; he passat d'anar a buscar aigua a la font de petit i de segar blat amb una falç de jove al teletreball per Internet abans de jubilar-me. Ja ho he vist tot a Areny". No, no ho havíem vist tot: per pujar els materials al castell s'ha estat fent servir un helicòpter. Un helicòpter al castell d'Areny! És una bona metàfora, tot un símbol d'un nou poder emergent, un govern aragonès potent i eficient comandat avui per ribagorçans de parla catalana, que fan una política desacomplexada de suport total al seu territori. La història té girs sobtats i sorprenents, fa vint anys tota la comarca semblava condemnada a l'abandó.
El superàvit fiscal de la franja aragonesa és realment espectacular, ja que obres i reformes semblants s'estan realitzant a altres pobles veïns. En contrast amb el castell d'Areny, a l'altra banda del riu es troba el castell d'Orrit. Situat a Catalunya, aquest castell es troba construït en línia a pocs centenars de metres de distància del d'Areny. Aprofitant que el riu fa un tall estret a la mateixa serra transversal, està situat també en un lloc abrupte, pensat per barrar el pas als sarraïns que volguessin pujar riu amunt. La seva situació, però, és de total abandó i en parlarem dijous vinent: i és que al castell d'Orrit s'hi acaba de documentar el primer text escrit en català, un jurament feudal datat l'any 1047, dos segles abans de les homilies d'Organyà.
Aquest dissabte hem anat a Areny a esporgar els arbres de l'hort i l'era, com fem cada any a finals de febrer. Després d'un excel·lent dinar a la fonda de casa Domench, baixem cap a Barcelona. Al cotxe tots s'han adormit i, per tant, la música d'Obrint Pas i del Club Super3 deixa pas a Joan Pau Pujol: la seva missa de Sant Jordi, estrenada al Palau de la Generalitat el 1614, és una autèntica delícia en la versió polifònica que n'ha fet la Capella Joan Cererols, regalada fa poc per la revista Sàpiens. Fa un dia clar, preciós i serè, el blat verdeja per sobre de clapes de neu disperses i la llum de l'hora baixa il·lumina com mai els boscos de pins, roures i alzines que s'alternen a les muntanyes, al peu de les quals baixa el nostre riu. I de sobte, la inspiració precisa de Màrius Torres: "Per què has fet, o diví Pare de la ironia, tan bells els sentiments humans?"

Ramon Tremosa i Balcells Professor de teoria econòmica a la UB

Altres indrets del terme 5

Ribera de Vall i la Casa Gran: El lloc de Ribera de Vall és situat al vessant del puig d'Alòs, al marge esquerre de la Valira, a 952 m. El seu poblament antic és difícil de precisar per tal com s'inclou en el de l'antiga jurisdicció de Cornudella. El lloc tenia, però, només 5 focs el 1495, 83 h el 1900 i 9 h el 1991. Fins el 1860 fou el cap administratiu de l'antic municipi de Cornudella de Valira, posteriorment desplaçat per la Casa Gran.La seva església parroquial, dedicada a Sant Miquel, guarda, com s'ha dit, elements de la portada i un crismó de l'antiga de Sant Pere de Cornudella.La caseria de la Casa Gran, mancat d'història antiga, arribà a tenir un màxim de 76 h el 1880, i el 1991 en tenia 18; és al vessant esquerre de la vall, aigua amunt del poble de Puimolar. El seu origen se situa al segle XIX, quan es va construir un nou centre administratiu que substituïa Ribera de Vall. Al seu voltant es va anar reunint una petita caseria.

EL MAPA I EL TERRITORI: EL CAS DEL RIBET DE LA PERIFÈRIA

No fa gaires anys Lluís V. Aracil, el sociolingüista ibèric més conegut i reconegut dins i fora del país, ens recordava i recomanava, amb l'agudesa intel.lectual que el caracteritza, que no s'ha de confondre el mapa amb el territori. I encara que pot semblar estrany, el nostre eminent sociolingüista no es referia en especial als territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans que s'estenen al llarg de la frontera entre Aragó i Catalunya i que, fora d'aquests mateixos territoris, són coneguts des de fa no gaire més d'una dècada —després d'una llarga «disputa» denominalista— amb el nom genèric de la Franja, apel.latiu que sovint també podem trobar amb les seues corresponents variants geogràfiques de Franja de Ponent —si es té com a punt d'observació el Principat de Catalunya— i Franja Oriental— si es té com a punt d'observació l'interior d'Aragó. Si bé Lluís V. Aracil feia referència en concret a la confusió entre l'objecte i la representació de l'objecte, la seua metàfora-advertiment ens ve que ni pintada per reflexionar, ni que sia breument, sobre les comarques aragoneses de llengua catalana o, si es vol, de les comarques catalanes administrativament aragoneses. El matís és prou important, si més no per a alguns.
Primer de tot, sembla evident que hauríem de parlar del mot Franja, darrere del qual hi ha implícitament la idea de territori perifèric respecte a un centre, ja sia la ciutat de Barcelona en el cas de Catalunya, ja sia la ciutat de Saragossa en el cas d'Aragó, territori que si bé forma part de la zona d'influència directa del centre en qüestió es tracta d'un territori marginal, perifèric, no essencial.
Si ha triomfat la denominació Franja per a referenciar el conjunt de poblacions aragoneses de llengua catalana és precisament perquè és un nom creat i aplicat, generalment, des de fora del mateix territori al qual fa referència, creació feta per qui ha confós mapa amb territori, cosa aquesta última, per altra banda, prou corrent en la història de les denominacions territorials; molt sovint és l'estranger —l'estrany— qui bateja el territori, qui té la perspectiva per veure la unitat, la hipotètica unitat, que es desprèn de l'observació del mapa. Què hi farem, ens haurem de conformar amb el nom: ara per ara no en tenim cap d'altre amb prou acceptació per a referir-nos conjuntament a aquests territoris. Malgrat aquesta nova denominació de Franja tot apunta que bona part dels habitants d'aquests territoris encara avui no s'han assabentat del bateig; potser perquè ells formen part del territori i no del mapa.
Com s'acaba d'assenyalar, en el nostre cas ha estat l'estranger qui ha tingut la perspectiva visual per descobrir en el mapa un territori en la intersecció de dos elements de naturalesa molt diversa. Per una banda, trobem l'administració aragonesa, i per l'altra la llengua catalana; la intersecció d'aquests dos elements té com a resultat una llenca territorial allargassada, d'escassa amplada i amb uns límits difusos, en especial en el sector nord-occidental d'aquesta llenca. Bé, a partir del que trobem observant el mapa es pot crear un territori i, fins i tot, donar-li un nom, si es vol un nom merament descriptiu, com ara Franja. D'això se'n diu començar la casa per la teulada o confondre el mapa amb el territori.
Amb aquest nou territori descobert a partir de l'observació del mapa també es pot idear tot un seguit d'elements que ens facen donar sentit al territori en qüestió, produir-ne una personalitat i una unitat que ens permeta ensamblar el nou territori en un cas més gran i general. També caldrà unificar el territori internament, llimar límits i aplicar, quan ens convinga, els comportaments i les actituds d'alguns dels seus habitants a la generalitat de la població, de tal manera que puguem homologar-los amb els seus veïns de l'est o de l'oest, segons la perspectiva de l'estranger obse rvador de mapes i descobridor de territoris. Però, ai las, la cosa és sempre molt més complicada que no sembla: el territori —que no el mapa— és llarg i divers, els límits —interns i externs— sovint són imprecisos, els habitants prou diversos i els matisos prou importants i significatius per a poder parlar, malgrat el mapa, d'un únic territori i una única realitat.
Segurament hauria estat molt més just, des de fora del territori i, si es vol, amb el mapa a les mans, batejar el territori descobert amb un nom encara més descriptiu d'allò que unifica el territori i que comparteixen les diferents parts del territori: la marginalitat; potser hauria estat més just dir-ne el Ribet de la Perifèria, denominació que tanta justificació tindria, sens dubte, des de l'Aragó profund com des de la Catalunya estricta. Perquè si som clars —i, si convé, catalans—, ¿què som els habitants i els territoris de la Franja sinó perifèria de la perifèria? Per a uns serem la perifèria del vestit dels Països Catalans, un vestit que té uns complements que sense ser -ne, en principi, part essencial, ajuden a donar-li una personalitat pròpia: un llacet, un ribet o una cinta, complements sense els quals el vestit ja no seria ben bé el mateix, però que sense els quals tampoc no es desfarà el conjunt del vestit; o potser sí. Certament el nostre que no serà l'únic ribet de la perifèria que li trobaríem, així a primer cop d'ull, al vestit dels anomenats Països Catalans. Hi ha a ltres ribets a la franja més septentrional o a l'extrem sud de la franja meridional, per esmentar només dues possibles «franges». És a dir, estrafent conceptes de la tradició dialectològica catalana, serien els altres Ribets. Però això ja és una altra història: o potser no.
Per a uns altres els territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans seran el ribet d'un vestit anomenat Aragó, un vestit massa esfilagarsat des de fa centúries —i no només per les vores— que, vulguem o no vulguem, avui per avui es redueix a quatre parracs mal apedaçats al voltant de la ciutat de Saragossa o, des d'un altre punt de vista, escampats per quatre o cinc valls pirinenques. Però això també és una altra història; o potser no.
Sia com sia, en tots dos casos ens trobem amb una mena de ribet perifèric, o si més no a mi m'ho sembla observant el mapa. Però quan s'observa de prop el territori —i els habitants del territori— la cosa canvia, i força; però això sí que ja és una ultra història.

HÈCTOR MORET, filòleg. Epíleg del llibre Franja, frontera i llengua. Lleida, desembre de 1995.

Altres indrets del terme 4

El castell de Cornudella i Sant Pere de Cornudella: La part central del terme era encomanada a la defensa del castell de Cornudella, esmentat ja el 968 i amb un territori de protecció que algun document anomena pagusde Cornudella. Annexa al castell o prop d'aquest hi havia una església dedicada a Sant Pere que el 1061 fou donada al monestir d'Ovarra; el castell i terme de Cornudella es considerava plenament ribagorçà, en contrast amb el sector de la Terreta, que oscil·lava vers l'òrbita dels comtes de Pallars. Al principi del segle XII es va construir una nova església dedicada a Sant Pere, cal suposar que sobre l'anterior, al fil de la carena, en un indret ara despoblat, de difícil accés. És un edifici en ruïna, sense volta i amb part de l'absis caigut, però amb els murs fins a l'arrencada de la volta i amb prou elements per a poder admirar una de les esglésies romàniques millors de la comarca, amb arcuacions i frisos de pedres en escaquer, que recorden la mà dels constructors d'Alaó. Té campanar de torre de dos pisos i és tradició que les pedres de la seva portalada són les que ornen el portal de Sant Miquel de Ribera de Vall. L'abandonament de Sant Pere de Cornudella és molt antic. El terme del castell de Cornudella formava una universitat pròpia que tenia 33 focs al segle XIV. És difícil de precisar l'àmbit exacte del seu terme, però s'hi incloïa tot el sector de Ribera de Vall. Al segle XIX ja s'esdevingué la fusió amb Iscles, Puimolar, Sant Martí del Sas, Soperunys i altres llocs.

Altres indrets del terme 3

Puifel, Soliva i Ribera: Uns altres dos nuclis antics, ara despoblats, són els de Puifel, amb el lloc veí de Senderes, i el de Soliva; ambdós es troben al sector S del terme. Puifel és al vessant meridional de la serra de Sant Marc, a 808 m d'altitud. El seu topònim correspon a Podium Fidelisi el lloc el 1100 era de la comtessa Valença de Tost, muller de Ramon V de Pallars Jussà. Administrativament formava una unitat amb Senderes, lloc que el 1495 tenia 4 focs, mentre que Puifel només en tenia 1; més tard Puifel va augmentar fins a 8 focs (1713). El 1787 ambdós llocs tenien 42 h, i 19 h a mitjan segle XIX. Prop de l'antic nucli de Puifel resta la capella de Sant Esteve, un edifici del segle XVII sense culte.Soliva és a la part solana d'un puig de la serra de Sant Marc, a 909 m d'altitud. Al segle XII fou donat pels comtes de Pallars Jussà a la canònica de Mur. Tenia 8 focs el 1495 i 38 h el 1787. Ara el lloc és totalment despoblat. El seu centre religiós era la capella de la Mare de Déu del Remei, un edifici romànic molt modificat, que gaudí de categoria parroquial segles enrere i que al segle XIX es convertí en sufragània de Claravalls.El darrer nucli o centre de poblament del terme d'Areny, també despoblat, és el lloc de Ribera, que és situat al barranc de Cornàs. Al Mas de Ribera hi ha una capella dedicada a Sant Pere.

Altres indrets del terme 2

Claravalls, Freixenet i Sobrecastell.
Un altre nucli antic, documentat des del segle XI, és l'antiga parròquia de Claravalls, situada en una cruïlla de camins de muntanya, a 1 095 m d'altitud. El lloc tenia 4 famílies el 1495 i 51 h el 1787; ara és totalment despoblat. L'antic nucli, presidit per una església romànica un xic transformada i interiorment abarrocada, dedicada a la Mare de Déu del Roser (abans ho era simplement a Santa Maria), és dalt un turó. Era una parròquia de l'arxiprestat d'Areny i com a tal va dependre de la diòcesi d'Urgell fins el 1957.Freixenet és ara un altre despoblat situat al vessant esquerre de la Valira de Cornudella, a 920 m d'altitud. El lloc és documentat el 867.El poble de Sobrecastell, a la ribera esquerra de la Valira, a 726 m d'altitud, ha donat el nom a la Valira de Cornudella, car és anomenada també barranc de Sobrecastell. Era el segon nucli més important del terme, amb 9 famílies el 1495 i un màxim d'uns 80 h entorn del 1857; el 1991 tenia 42 h. El petit nucli és presidit per la capella de Sant Antoni de Pàdua, sufragània d'Areny, un edifici tardà. L'església més antiga de la seva demarcació és la de Sant Pere, romànica, documentada el 1172, que té la porta d'entrada al mur de tramuntana. El mas de Fontdevila té també una antiga capella dedicada a Santa Maria, Sant Antoni i Sant Pere, els sants de veneració tradicional del lloc

Altres indrets del terme

El Campament i Berganui: Vora la vila d'Areny, a l'encreuament del brancal que hi porta i la N-230, hi ha el Campament, un més dels nuclis "construïts" durant els anys quaranta i cinquanta per a acollir els treballadors de les diverses obres hidràuliques que es van anar fent al llarg de la Noguera Ribagorçana. Molts foren abandonats en finalitzar les obres (com el Campament de Canelles o el Campament d'Aulet), però el d'Areny, edificat per als treballadors de l'embassament d'Escales, restà habitat, encara que el 1991 tenia només 18 h.El poble de Berganui, situat al vessant meridional de la serra del seu nom, a 867 m d'altitud, en un encreuament de camins, és un vell nucli històric recordat ja per la documentació del segle X. El topònim és bascoide, com tants de la contrada; antigament tenia habitades algunes esplugues, que són citades des del 971. El 1495 tenia 7 focs, i arribà a un màxim de 72 h el 1850; el 1991 tenia 5 h. L'església de Sant Agustí, sufragània de la d'Areny, és un edifici romànic del segle XII amb la teulada sobreaixecada, una sagristia afegida i la façana amb un campanar d'espadanya a ponent. Al Mas de Baix, sota la població, un antic edifici amb una notable torre rodona, hi ha la capella de Sant Martí i Sant Agustí, un edifici renovat, però que hom creu que és el Sant Martí de Solà, esmentat com a cel·la al segle X.També hi ha dintre la seva demarcació unes altres dues capelles, una de molt senzilla, amb un bonic portal adovellat, dedicada a la Mare de Déu de Frillat, i una altra, amb un gran arc obert a ponent, dedicada a Sant Salvador.

RECONSTRUCCIÓN DE "ARENYSAURUS" PARA EL NUEVO MUSEO DE ARÉN

Presentamos como novedad la reconstrucción del hadrosaurio "Arenysaurus" realizada por Carmelo López, de la escuela de Ingenieros de la Universidad de Zaragoza, para el nuevo museo de los últimos dinosaurios de Europa en Arén (Huesca). Esta maravillosa escena forma parte de un audiovisual que se mostrará en el museo y cuyas imágenes en tres dimensiones de gran calidad han sido creadas totalmente por Carmelo. !Ya les gustaría a los de Parque Jurásico tener buena calidad "made in Aragón"!. Esta imagen muestra el ataque de unos pequeños dromeosáuridos al hadrosaurio, y sintetiza claramente algunas de las investigación que nuestro equipo lleva realizando desde hace 8 años en los yacimientos de Arén. Las obras de construcción de este nuevo avanzan a buen ritmo, de manera que se va a abrir el próximo año. Es un proyecto subvencionado por el Gobierno de Aragón por medio IAF y el Ayuntamiento de Arén. El diseño y la realización del proyecto lo está realizando la empresa de Zaragoza CEAM, los audiovisuales la empresa de Barcelona SONO y la reconstrucción de un dinosaurio a tamaño natural, la empresa de Zaragoza PALEOYMAS.
© Grupo Aragosaurus 2007/ Universidad de Zaragoza